Racó literari
Desconnexió
Capítol 6: L’aspecte d’un mirall
Pensar en tot el que acabava de fer em matava per dintre. Qui hauria pensat que
acabaria així? Però sabia, en el fons, molt en el fons, que cada passa que feia,
m’enfortia més i més fort i em preparava pel que vindria en el futur.
Me’n vaig tornar cap a la casa de camp i em vaig trobar un mirall mig trencat recolzat
en un arbre. Tenia un preciós marc de fusta que em va semblar meravellós. Em va
agafar una mena de temptació d’agafar-lo i emportar-me’l cap a la casa i així ho vaig
fer, no m’hi podia resistir. Vaig deixar-lo al menjador i, mentre el penjava a la paret, hi
vaig veure un home prim i alt amb cara de pocs amics reflectit en el mirall. Aquell era
jo. No recordava ni el meu aspecte. Mai havia sigut una persona superficial, però
veure’m d’aquella manera tan desastrosa em va fer voler tornar al meu edifici i desitjar
que tot hagués estat un somni; però no ho era, com a mínim allò pensava.
Capítol 7: Reflexió espectral
Els dies passaven i cada vegada temia més el meu futur. No parlava amb ningú des
de feia setmanes. Cada matí m’asseia al sofà del menjador i em posava a reflexionar.
Em mirava al mirall i pensava en les diferències del dia a dia. El dia en què pensava
que tot aniria bé, el dia en què em vaig decidir per marxar de la casa i abandonar tot
el que tenia. Em vaig mirar per darrera vegada en aquell mirall que havia trobat en el
bosc el dia de la mort de la Kenya. Mentre estava reflectit en ell, vaig mirar rere meu
per veure per última vegada els mobles en els quals havia estat esperant que el temps
passés. I de sobte, una silueta d’una noia amb els braços tallats, amb les venes sortint
de l’avantbraç, va sortir de dins de la porta de l’armari de l’entrada. Em vaig girar de
cop per veure-la de cara. Però no hi era. Vaig tornar a mirar al mirall, aquesta vegada
no estava tranquil. La noia tornava a ser allà. Era impossible que amb la sang que li
sortia del braç seguís viva. Era un fantasma? Era la Kenya? Qui era aquella noia? No
se li veia la cara, la tenia tapada pels cabells llisos i negres, només li veia uns ulls
blaus brillants sota el serrell. I de cop, al tornar-me a girar, no hi era. La vaig buscar
per la casa però no hi era, no existia.
Estel Marbán i Sofia Fangano