Racó literari
Desconnexió
va ser anar corrents cap allà. No tenia ni el cotxe, ni la bicicleta, ni res. El pàrquing en
el qual ho guardava havia desaparegut. Tot havia desaparegut. Quan començava a
apropar-me a aquella silueta, hi vaig poder distingir un planetari. Sempre m’havien
agradat. De petit recordava anar-hi cada diumenge amb el meu pare. Al arribar-hi, em
vaig trobar davant d’una porta de metall que em va semblar enorme. La vaig obrir i em
vaig trobar una gran sala plena de cadires. Vaig sentir algú parlant i rient molt fluixet.
De sobte, em vaig posar a tossir molt fort. Un noi jove es va aixecar i em va mirar amb
una mirada intensa, blava i tan fosca com la nit del dia anterior. Em vaig acostar
lentament cap a aquell adolescent. Al veure’l d’a prop, vaig adonar-me’n que era més
gran del que m’havia semblat, d’uns vint-i-cinc anys. Estava al costat d’una noia de la
mateixa edat. Sense deixar que aquell noi em digués res, em vaig posar a explicar-li
el que m’havia passat i vam entaular una conversa. No sabien què m’havia passat,
només recordaven els seus noms, que eren parella i un mica de la seva vida, res més.
El noi es deia Marc i la noia Kenya. Al cap d’una estona d’estar xerrant, van recordar
que estaven allà per veure la projecció del sistema solar. En Marc va explicar que
quan tenia uns setze anys, havia treballat en un planetari com aquell i que sabia com
funcionava. Va dir que havia de trobar la sala de comandament i se’n va anar a buscarla. Jo em vaig quedar parlant amb la Kenya. I de sobte, es va engegar el projector i es
va emetre una fotografia de Mart, però inesperadament es va sentir un soroll estrany
i l’aparell es va apagar. En Marc va tornar, ens va explicar que aquell trasto no
funcionava i ens vam tornar a posar a conversar. La Kenya va dir que coneixia un lloc
preciós a prop d’allà, que no estava pler de blat. Vam decidir-nos per anar-hi i em vaig
emportar una grata sorpresa. Era el bosc més encantador, preciós, bonic, bell i
magnífic que havia vist mai. A l’aire s’hi respirava serenitat i calma. Estava tranquil i ja
no recordava tot el que m’havia succeït, però hi havia coses que encara no sabia.
L’historia només acabava de començar.
Capítol 2: Els sentiments que es desprenen
De sobte, es va sentir un soroll fort i sec. Em va semblar que aquell cop de so m’havia
petat l’oïda. Però en Marc i la Kenya no es van ni immutar. Els vaig preguntar què