Racó literari
Desconnexió
Desconnexió
Capítol 1: Un somni real?
Estava en un terrat, el de casa meva, al mig de la ciutat, assegut entre les plantes que
la meva dona havia sembrat i observant els núvols negres plens de gotes d’aigua que
no queien des de feia dies. No pensava en res més que havia de sortir d’allà, d’aquell
món i desconnectar. No tenia son, però m’adormia lentament. Un avió va travessar el
núvol mes gran de tots, el més fosc, el més profund i trist que havia vist mai. Un raig
de llum va sorgir d’enmig d’aquella condensació d’aigua en el cel i em va il·luminar el
rostre. Vaig tancar els ulls i em vaig quedar profundament adormit.
Em vaig despertar en el meu llit, tapat i calent. El sol brillava com mai ho havia fet.
Aquell era un bon dia, excel·lent per quedar amb els amics i anar a la muntanya del
costat de casa meva a caminar. Em vaig aixecar del llit i em vaig posar la bata groga
que m’havia fet la meva germana gran. Ella ja tenia trenta-cinc anys, però aparentava
tenir-ne cinquanta. Em vaig preparar l’esmorzar, pa amb oli i sal, el que més
m’agradava. El telèfon va començar a sonar. Jo era un home tancat i no acostumava
a respondre les trucades, però al veure que era el meu amic, vaig despenjar. Mentre
parlava amb ell, anava donant voltes per la casa, i finalment em vaig decidir per pujar
al terrat, el meu lloc preferit. Al pujar a la terrassa em vaig endur una gran sorpresa.
Tota la població havia desaparegut, tot els gratacels, cases i botigues ja no hi eren,
s’havien esfumat. Però no estava preocupat, només sorprès. Havia passat tantes
males històries allà, que sabia que tant si tornava a veure la meva ciutat com si no, no
la trobaria a faltar. En lloc d’aquell mar d’edificis en el qual vivia, hi havia un preciós
camp de blat interminable que brillava amb la llum d’un sol tan bonic que m’il·luminava
aquell rostre pàl·lid, en què s’hi podia distingir una gran admiració. Vaig baixar corrents
les escales que portaven fins a la porta d’entrada del meu pis, tan ràpid com si em
perseguís algú. Vaig obrir la porta fent una gran empentada i vaig sortir escopetejat
de l’edifici. Em vaig quedar quiet enmig del cultiu de blat, pensant. Un munt d’idees
em van passar pel cap, però cap d’elles era creïble. A la llunyania hi vaig poder distingir
una figura entre tot el cultiu. El meu cervell no reaccionava i l’únic que se’m va ocórrer