compassat, com si algú toques un tambor dins seu. Poc a poc el soroll del cor es va anar
barrejant amb el d’una màquina d’hospital. Va obrir els ulls. La imatge del metge del
poble va aparèixer als seus ulls.
-Què ha passat? - va preguntar intentant incorporar-se, però el mareig va fer que es
tornés a estirar. -Hauria d’estar morta- afegí.
Laia Gil
PRIMER D’ESo
Narrativa en català (segon premi)
El segrest de la bibliotecària
Un dia Serena Laburnum, la bonica bibliotecària, va ser segrestada per uns bandolers
malvats. Havia sortit a passejar pel bosc, més enllà de la ciutat, quan els bandolers se li
van tirar al damunt i la van segrestar.
-¿Per què em segresteu?- va preguntar fredament- No tinc ni amics ni parents rics. Sóc
òrfena i només tinc la biblioteca.
Un dels bandolers es va limitar a somriure. Un somriure però, trist, vergonyós. Van ferla pujar a un cavall , li van lligar els canells amb cordes i van anar fent camí. Ella va
intentar escapar vàries vegades, però van ser intents fallits. Cap al vespre, van parar a
descansar en una petita cabanya. Era bastant vella, la fusta tenia petites esquerdes i
estava força deteriorada. Van deixar els cavalls lligats en unes fustes i van entrar.
Malgrat el seu aspecte brut, l’interior era ben bonic. Tenia una catifa vermella amb
algun que altre petit dibuix, uns mobles ben envernissats, i el que més cridava l’atenció;
uns prestatges plens de llibres amb la coberta de pell vermella.
Encara que era un segrest, semblava l’habitació que sempre hagués desitjat una
bibliotecària.
Va allargar la mà per agafar un dels llibres, però un dels bandolers la va frenar, mentre
es treia el vel que duia. Resultà ser una dona. Era la mateixa que li havia somrigut
abans.
-No tinguis por -va dir amb veu tremolosa- no volem fer-te mal.
-Bé!-va dir de cop un altre bandoler- No et farem mal, si ens dónes el que volem, és
clar!.
-Què voleu?- va dir Serena preocupada- No tinc res jo!