PRIMER D’ESo
Narrativa en català (primer premi)
El segrest de la bibliotecària
Un dia Serena Laburnum, la bonica bibliotecària, va ser segrestada per uns
malvats bandolers. Havia sortit a passejar al bosc més enllà de la ciutat quan els
bandolers se li van tirar al damunt i la van segrestar.
--Per què em segresteu?—va preguntar fredament—No tinc ni amics ni parents
rics. Sóc òrfena i només tinc la biblioteca.
-- I què et fa pensar que el que volem són diners?—Que no t’han dit mai que els diners
no ho són tot?- digué un dels bandolers. Tot i el mocador, es notava pels ulls que el
bandoler estava somrient. Un somriure arrogant.
-T’hem segrestat perquè volem crear una nova banda de bandolers i com que la gent
t’admira, no s’esperaran que tu en formis part i en el moment de sorpresa, confusió i
traïció que sentiran, si treballem ràpid, podrem robar-los tot sense que tinguin temps ni
de respirar- explicà el bandoler
- I si no ho vull fer? I si em nego?—Va dir la Serena, desafiant i durant un instant li va
semblar veure en els ulls del bandoler una barreja de sorpresa, incredulitat i fins i tot
una mica de por. Però només durant un instant. Després van tornar a la seva duresa i a
l'aparent seguretat en sí mateix que havia tingut tota la estona.
- Si no ho vols fer...- va començar a parlar i va treure la seva pistola per mostrar-la a la
bibliotecària.- La utilitzaré—Va dir assenyalant l'arma amb el cap.
- Però pel que m’has explicat, em necessites per dur a terme el teu pla. Si em mates, tot
se n'anirà en orris.
-No ets la única a la que admiren. Podríem segrestar qualsevol altra persona.
- Però, i si tothom es negués? - va replicar ella. I al veure l’expressió del bandoler, va
somriure triomfant. L’estava guanyant.
-No ho farien. - va dir intentant sonar segur sí mateix, encara que la tremolor de la seva
veu el va trair. La Serena ja no tenia por.
-I això com ho saps? -digué ella, sense obtenir resposta.—No ho faré—Una petit llum
d’esperança s’obria pas al seu interior. Sempre havia pensat que l’esperança era la única
cosa que podia amb la por, i ara la foscor de la por s’anava il·luminant amb la llum de
l’esperança. Però el bandoler la va apuntar amb la pistola i la llum d’esperança de la
bibliotecària es va apagar. El <> de la pistola li va ressonar a les orelles i la
vista se li va enfosquir. Durant uns segons tot va ser un remolí d’imatges i sons sense
sentit, fins que al final tot es va quedar en silenci menys el soroll del seu propi cor,