Estimat Joan:
Soc la boleta gris. Et volia dir que gràcies per tot el que has fet. Vaig saber que
volies aconseguir la lluna, però com ja saps a la lluna vivim nosaltres.... en aquesta
bossa petita trobaràs un tros de lluna perquè sempre et recordis de mi.
En Joan no havia aconseguit la lluna, però havia aconseguit un nou amic.
Primer premi de 2n d'ESO en llengua catalana
QUINZE MINUTS escrit per en Roger Marin Xurigué
Durant tot el dia pensaven en aquell magnífic moment. A alguns, quinze minuts els
sembla un temps insignificant, però per a ells era un nombre màgic. Cada dimecres
a la tarda, el petit grup es reunia a la biblioteca, el seu cau, la seva llar. Eren cinc,
dues noies i tres nois, eren molt diferents i molt semblants alhora, però està clar que
aquelles misterioses quedades els unien com si fossin resina a l’arbre.
Els matins d’aquells dies tan desitjats passaven com un segle en un desolat desert.
Esperaven impacients que aquelles pesades dues hores de la tarda arribessin a la
seva fi. Quan el timbre tan esperat sonava, s’aixecaven de la cadira amb la rapidesa
del guepard més ràpid d’Àfrica, com si poguessin visualitzar el fets futurs.
Corrien tan ràpid com podien, alguns eren bons atletes, altres preferien passar
l’estona jugant amb la consola, però ho feien amb tantes ganes que tots arribaven a
la biblioteca alhora. Es posaven a la cantonada on guardaven les revistes juvenils i
parlaven, de moltes coses o simplement de tot. Xerraven durant els escassos però
suficients quinze minuts, després cadascú seguia el seu propi destí. Alguns
tornaven a casa per berenar o jugar a videojocs, altres anaven a extraescolars a