Una nit d’estiu en Joan estava en un laboratori. Hi havia un telescopi gegant i es
podia mirar la lluna. Ell va prémer un botó i la lluna es va apropar i apropar. Quan ja
la tenia a les seves mans, un soroll estrany el va despertar del seu somni.
-Quasi tinc la lluna!- va cridar.
Va veure que al seu llit hi havia pèls de color gris. Va pensar que era un
monstre. Molt espantat, es va tapar amb els llençols. Va obrir una mica el llençol i va
veure una petita boleta amb uns ulls bonics de color negre que van mirar atentament
en Joan. Ell va cridar, però la petita boleta va dir que callés, que ningú l’escoltaria.
- Qui ets?- va preguntar en Joan.
La boleta va respondre que vivia a la lluna, que volia descobrir la terra i que en
tornar a la lluna, la màquina no va funcionar.
-Vius a la lluna!? -va cridar en Joan com un boig.
-Sí, visc a la lluna, però necessito la teva ajuda per poder tornar-hi. T'ho agrairia
molt -va manifestar la boleta.
En Joan va pensar com podia ajudar a la boleta. I si potser encara seguia
somiant? I si tot era mentida? Ell no ho sabia.
-Perfecte! T’ajudaré. Avui et quedes a dormir.
La boleta li va donar les gràcies i van descansar.
Al matí següent, van planejar com la boleta podria anar a la lluna. Van aparèixer
més amics de la boleta: la boleta verda, la boleta blava i la boleta rosa. Van
proposar idees. Al principi no es van aclarir gaire, però van agafar la idea que
buscaven. Passats els dies es van fer molt amics els quatre.
Va arribar el dia d’anar-se’n. En tots aquest dies en Joan va dir que volia
aconseguir la lluna. Ells li van dir que estaria bé, però a l’univers la lluna és molt
important.
Va ser l’hora de sortir.
-Moltes gràcies per tot. Gràcies per ajudar-me -va dir la boleta.
- Ha sigut un plaer -va respondre en Joan.
Va enlairar-se la nau. Es veia per damunt del cel, cada vegada més lluny i més
lluny.
L’endemà, en Joan va rebre una carta secreta. Era de la boleta! Va llegir la carta
amb atenció: