nostre arbre, encara hi havia la petita cabana on tantes tardes xerràvem i ens
explicàvem secrets de la vida. Vaig ajudar a pujar la Maria. Li havia preparat un
dinar especial. Una deliciosa amanida de pasta amb tonyina sobre estovalles de
quadres, copes de vidre i una ampolla de vi esperant-nos dintre l’aigua del riu
mentre es refrescava.
Tot el temps del món era nostre, de totes tres. Vaig tornar a detectar una ganyota de
dolor a la cara de la Maria.
- Tranquil·la. És normal. La Martina té gana! - va dir, esclatant a riure.
L’amanida va desaparèixer mentre xerràvem i xerràvem sense parar. El pastís de
xocolata i canyella que havia fet la mare ens va fer riure! Diuen que la canyella té
efectes relaxants, que afluixa la llengua i et fa parlar.....
Feia temps que la Maria havia marxat a viure a Irlanda. Enyorava el nostre sol i el
nostre mar. El mar que durant l’hivern ens abrigava i durant l’estiu ens somreia amb
aquelles onades recargolades i refrescants. Però en Tommy li havia robat el cor i la
feia somriure com mai havia somrigut. Somreia per dintre, quan estava a prop. Era
feliç. I jo, també.
- Ostres, Martina...- feia notar la Maria.
Com empenyia! De sobte la seva cara va fer un gest estrany. La respiració es va
accelerar i em vaig espantar.
La Martina demanava pas.... venia decidida a néixer allà, al racó més íntim de les
nostres ànimes. Sense previ avís. Aquell pastís de canyella de la mare l’havia fet
escapar entre les cames de la Maria!
De pressa vam baixar de la cabana. Havíem de prendre decisions ràpidament. El
part seria ràpid; el metge ho havia advertit. Sense perdre un segon i entre crits de
dolor i emoció de la Maria, vam cercar un racó assolellat a la nostra vall, al costat
del nostre riu amb trossets de cel. Prop de la nostra cabana, entre els nostres prats
de bons somnis, a prop del camí solcat. I a poc a poc la Martina va venir a
nosaltres... Primer el cap.... les espatlles... la panxa i, finalment, els peus. Amb quina
força va trencar el silenci de la vall, amb quina força va omplir els pulmons de la
seva primera glopada de vida. De la nostra vida juntes. I encara ara, tot pensant-hi,
no em sé avenir que en un marc com aquell hi pogués passar “allò”.