La casa estava situada en una petita vall que servia de llit a un riu com els
que s’acudeixen a tots aquells que pensen en un lloc ideal per a viure-hi. El camí
que hi portava feia solc en uns prats de bon somni. Encara ara m’acluco d’ulls i ho
veig tot com si ho tingués parat damunt d’una taula meva, amb aquells colors i els
moviments que l’oreig donava a les fulles dels arbres i als trossos de cel en el riu. I
encara ara, tot pensant-hi, no em sé avenir que en un marc com aquell pogués
passar-hi “allò”.
Blau, groc, molt verd, més verd... marrons...pocs. Tot esclatava!
La Maria i jo gaudíem d’un preciós dia de primavera. Després de molts dies
separades, per fi havíem trobat una escletxa a l’agenda per escapar-nos a respirar
verd! A escoltar l’aigua del nostre riu. A remenar els armaris del nostre antic refugi.
A descalçar-nos i trepitjar fort aquella herba fresca. La Caos ens acompanyava com
sempre i corria pels prats sense cansar-se. De tant en tant venia cap a nosaltres i
buscava les nostres mans i carícies.
La casa feia olor de calç i tot era cobert d’una petita capa de pols, com si la casa
hagués volgut protegir amb aquest vel tots els records de la nostra infantesa. Entre
crits d’alegria vam obrir tots els ulls de la casa! Un esclat de llum va travessar l’espai
i un munt d’espurnes de pols van travessar els raigs de llum que trencaven aquella
foscor. Els nostres narius es van obrir per a ensumar aquell fresc aire que entrava
pels grans finestrals del menjador.
Ràpidament vàrem posar-ho tot a punt. Un cap de setmana de germanes ens
esperava al nostre refugi!
- Maria, et trobes bé? Tot va bé?
Vaig veure un petit gest de dolor a la seva cara. Portava un pes extra al seu ventre.
Seria tieta, seria mare, seríem dones totes. Volíem presentar el nostre refugi a la
Martina. Des que la Maria va quedar embarassada, tot havia estat una gran
aventura. Desitjàvem aquell infant. Escoltàvem aquella vida que cada dia cobrava
més forma. Els seus batecs formaven part del nostre dia a dia. La panxa de la Maria
m’havia servit d’inspiració. Sobre la seva pell havia pintat - l’havia imaginat - la seva
cara, els seus llavis, les seves mans.... La Martina seria una de les nostres.
Amb els ulls tapats i els peus nus vaig dur la Maria fins a la riba del riu. Allà, sobre el