Quan la música traspassa les barreres del màrqueting i el comerç
Opinió
Ja fa molts anys que la música mou milions de diners, no en som massa conscients, però realment és una xifra amb molts ceros a la dreta. Del que sí en som conscients és d’on hi ha un més gran moviment d’aquesta indústria, clarament als Estats Units i, a continuació, trobem Europa. Això és a conseqüència del màrqueting. En el món de la música tot funciona per estils, i últimament no es creen artistes, es creen uns personatges prefabricats, per vendre. Es fan càstings on escullen algú amb un bon físic, i no pas una bona veu. Després, els fan un canvi d’imatge, segons el perfil que havien creat, i quan graben els àudios, retoquen la veu. A continuació, per tal de fer-los famosos, els presenten a programes de televisió, de ràdio i fan publicitat mitjançant internet.
Estem acostumats a això, últimament m’atreviria a dir que més del 75% és així. Fent una petita reflexió, podríem preguntar-nos: podem posar l’etiqueta d’artista a algú que no compon les seves cançons, a algú que no té els mínims coneixements bàsics de música, ni una simple base per saber si està afinant o no? Avancem la resposta: no. Fem com sempre, deixem que ens donin tot mastegat, llavors, per què investigar o pensar? No cal, si jo vaig a la moda, sóc millor que tu perquè vaig segons les grans masses dicten. No volem ser lliures i democràtics? Som influenciables, molt, massa, la realitat és que no sabem res, des de dalt ens diuen subtilment el que hem de fer i el que no, el que ens ha d’agradar i el que no, el que hem de comprar i el que no.
I això com passa? Fàcil: consumisme, publicitat. Però tornem al tema principal. Després que els suposats nous i revolucionaris “artistes” venen milions de còpies d’un CD, què? Normalment tornen a fer un treball a l’any següent, però amb un nivell molt més baix. Perquè en un primer moment, hem de “tastar” aquell cantant i, per tant, les productores creen un gran treball, que normalment triomfa més per els conceptes visuals i els grans videoclips que no pas per el contingut en sí de la cançó, que al cap i a la fi és el que ens importa, no?
Escoltem música. Està clar que impacta un bon show i espectacle, però si fas això, has de tenir en compte que també has de fer bones cançons. Però arriba un moment en què, després de fracassar en un treball, la gent comença a oblidar-se d’aquell personatge prefabricat i les productores perden diners. I què fan aquestes empreses? Crear notícies teòricament “interessants” sobre els artistes, el contingut de les quals conté només gestos vulgars, il•legalitats que ha comés el cantant i successos plens de morbositat i contingut explícit.