En l ’ obscura giragonsa arrela la llavor de la mentida . Recorreràs un a un el record que et fa presoner de la seva enganyosa
geometria .
MAIG
Així com alguns ocells s ’ acosten a la branca més alta cercant la puresa de l ’ aire , així miraràs pels viaranys més allunyats del servil gest i al bec tindràs a punt la fulgurant pregunta , nua i impúdica sota l ’ arbre sense ombra . XII ̶ No eren flors allò que flotava a l ’ estany sagrat , eren incerteses , vas dir . En el fil de no dir , en la no resposta sorgeix de nou la pregunta alliberadora que es va redibuixant en cercles concèntrics . XIII Preguntar no et dona ales , però t ’ allunya de la rigidesa i de la fredor dels marbres polits i ben acabats , dels palaus reconfortants , de les catifes somnolentes . T ’ acosta als mars incerts on tota resposta germinarà noves preguntes . XIV Vas a l ’ encalç de la incertesa necessària i oh ! atreviment , obres el pestell a la gàbia de l ’ ocell captiu i el seu tremolor te ’ l fas teu . L ’ actitud d ’ obertura que deia Rilke , la mirada poètica vers el futur que no ens condiciona . Remoure les turbulències del passat ens aboca a l ’ esterilitat ? És absolutament necessari i precís que la poesia sigui edificada sobre preguntes ?
Carme Andrade
EL NOM DEL PARE
Tots portem un pare mort a dins . No parlem d ’ ell en va . Què és un pare ? Mirades , accions , olors , paraules , silencis , sensacions , discussions , fang , vi i bilis . Un pare sempre bressola el nostre cos , de vegades com un vent gèlid , de vegades com un vent suau . Jo he perdut el meu , el teu , el de tots . El que mirava com jugàvem al carrer , com removíem el cafè a la tassa , com ballàvem d ’ amagat , com llegíem en silenci . “ Vell pare ” són dos paraules , són tres síl · labes , incerts cops de veu , murmuracions , melodies sublims , visions . Són les paraules preferides de la mare , -de vegades no- . De vegades no és així .
De vegades és agitació angoixant , inquietud i resistència , temporal , olor de merda , difícil d ’ oblidar . De vegades remolí a la mar . De vegades allau a la muntanya . Brutal i difícil noblesa . Tossuderia d ’ un idiota . De vegades ràbia per una frase de tres paraules : “ la seva absència ”. De vegades nul · litat , metafísica , por , un buit difícil d ’ omplir , una agulla de pi a l ’ ull . En mi hi viuen les seves frases , els seus pensaments , sóc el seu cementiri de paraules i olors . Un record que es va esborrant lentament . La llavor de la insurrecció contra mi mateix .
Charles Pennequin Tradaptació de Francesc Cerro-Ferran Prohibida la seva distribució o reproducció sense el permís de l ' autor / a i del tradaptador .
Safareig Poètic | 20