Revista Safareig Poètic núm 8 Revista Safareig_8 | Page 17

2019–2N TRIMESTRE
màscara”, per mirar d’extreure’n, si més no,
una identificació teòrica.
Com disposo de menys espai encara que Ba-
llart, renuncio a enumerar els components del
fenomen de l’humor que en considera impres-
cindibles. Sí que em valdré, en canvi, de tres
aproximacions que ell anomena ocioses, de
simple diletant, deixant de banda contribu-
cions teòriques de gran pes, que van de Ciceró
a Schopenhauer i Bergson, i passen per autors
de l’alçada de Richter, Baudelaire o Pirandello.
Començarem, doncs, amb W.A. Auden, que re-
cull de fet definicions sens dubte tributàries
dels dos grans filòsofs esmentats suara, Scho-
penhauer i Bergson, per exemple en la defini-
ció del que és còmic: “una contradicció en la
relació de l’individual o personal amb
l’universal o impersonal”, però que té una visió
original quan es refereix al sentit de l’humor.
Per a ell, “només pot aparèixer en una societat
en què els seus membres són simultàniament
conscients de ser cadascun una persona única
i, alhora, d’estar tots subjectes a lleis immodifi-
cables”.
En segon lloc, ens remet a Ítalo Calvino en la
seva oposició a la sàtira que, segons ell, es con-
centra de forma exclusiva i ambivalent en el
pol negatiu i exclou la pròpia rèplica del jo de
l’autor. Calvino deia, pel contrari, que buscava
una forma de sortir de la limitació i la univoci-
tat de tota representació i tot judici, i, en la
línia dels grans autors còmics de l’estil de Sha-
kespeare, Cervantes, Sterne o Lewis Carroll,
procurar al lector “una mena de distanciament
d’allò particular, un sentit de l’amplitud de tot”.
Tercer, i darrer. El nostre Josep Pla, quan diu
en un breu assaig sobre Bergson i l’escriptor
nord-americà Max Eastman, valent-se de la seva
visió escèptica sobre la condició humana, que “preferim
sempre més riure’ns dels altres que de nosaltres ma-
teixos. Si els homes i les dones fossin éssers intrínseca-
ment seriosos, farien el contrari: el que més els produiria
hilaritat seria la seva existència. Però això (...) és una
cosa superior. És l’humorisme autèntic i real. Entre
l’humorisme i la comicitat graciosa hi ha una diferència
de qualitat extraordinària”.
Ballart no cita Aristòtil entre els pensadors senyers. De
tots és sabuda la seva classificació de comèdia i tragè-
dia, que es correspon als sentiments de plaer i dolor i
que en la tasca del poeta ens duen a la catarsi que els
eleva i purifica. Ballart al•lega que en el món actual –
modern o postmodern, com li vulguem dir- la ironia és
l’últim recurs davant les realitats que amenacen la nostra
17