Revista Safareig Poètic núm 8 Revista Safareig_8 | Page 16

SAFAREIG POÈTIC
16
MAIG
La introducció a la jam sobre el riure, d'Eduard
López Mercadé:
P
arlar del riure implica, imagino, parlar de
l’humor. Deia Umberto Eco que els qui prete-
nen escatir l’origen de l’humor acaben ells
mateixos éssent-ne l’objecte, o, per dir-ho
amb Jardiel Poncela, intentar definir l’humorisme és
com pretendre punxar una papallona amb un pal de
telègraf.
Malgrat tot, potser es pot mirar de fer un petit retrat
de fotomatón, a la manera de Pere Ballart al seu ex-
cel•lent llibre “El riure de la màscara”, per mirar
d’extreure’n, si més no, una identificació teòrica.
Com disposo de menys espai encara que Ballart, re-
nuncio a enumerar els components del fenomen de
l’humor que en considera imprescindibles. Sí que em
valdré, en canvi, de tres aproximacions que ell ano-
mena ocioses, de simple diletant, deixant de banda
contribucions teòriques de gran pes, que van de Ci-
ceró a Schopenhauer i Bergson, i passen per autors de
l’alçada de Richter, Baudelaire o Pirandello.
Començarem, doncs, amb W.A. Auden, que recull de
fet definicions sens dubte tributàries dels dos grans
filòsofs esmentats suara, Schopenhauer i Bergson, per
exemple en la definició del que és còmic: “una contra-
dicció en la relació de l’individual o personal amb
l’universal o impersonal”, però que té una visió origi-
nal quan es refereix al sentit de l’humor. Per a ell,
“només pot aparèixer en una societat en què els seus
membres són simultàniament conscients de ser ca-
dascun una persona única i, alhora, d’estar tots sub-
jectes a lleis immodificables”.
En segon lloc, ens remet a Ítalo Calvino en la seva
oposició a la sàtira que, segons ell, es concentra de
forma exclusiva i ambivalent en el pol negatiu i exclou
la pròpia rèplica del jo de l’autor. Calvino deia, pel
contrari, que buscava una forma de sortir de la limita-
ció i la univocitat de tota representació i tot judici, i,
en la línia dels grans autors còmics de l’estil de Sha-
kespeare, Cervantes, Sterne o Lewis Carroll, procurar
al lector “una mena de distanciament d’allò particu-
lar, un sentit de l’amplitud de tot”.
Tercer, i darrer. El nostre Josep Pla, quan diu en un
breu assaig sobre Bergson i l’escriptor nord-americà
Max Eastman, valent-se de la seva visió escèptica so-
bre la condició humana, que “preferim sempre més
riure’ns dels altres que de nosaltres mateixos. Si els
homes i les dones fossin éssers intrínsecament serio
sos, farien el contrari: el que més els produiria
hilaritat seria la seva existència. Però això (...) és
una cosa superior. És l’humorisme autèntic i real.
Entre l’humorisme i la comicitat graciosa hi ha
una diferència de qualitat extraordinària”.
Ballart no cita Aristòtil entre els pensadors sen-
yers. De tots és sabuda la seva classificació de
comèdia i tragèdia, que es correspon als senti-
ments de plaer i dolor i que en la tasca del poeta
ens duen a la catarsi que els eleva i purifica. Ba-
llart al•lega que en el món actual –modern o
postmodern, com li vulguem dir- la ironia és
l’últim recurs davant les realitats que amenacen
la nostra facultat de raonar. Enfront les catego-
ries rígides, la ironia ens diposita en el terreny
de la relativitat, i ens remet de nou a la posició
de distanciament com a eina d’humor. Distància
que trobem també en el pur transcurs del temps,
com diu la famosa cita que se sol atribuir a Woo-
dy Allen, però que possiblement ja havia encun-
yat un altre director de cinema anterior i mestre
de comediants com ell, Billy Wilder: la comèdia
és tragèdia més temps.
Ballart es val del singular pensador Vladímir
Jankélévitch per precisar el funcionament i els
efectes d’aquesta forma de l’humor que és la iro-
nia. Només en citaré dues de les seves compo-
nents: l’allunyament, per via del qual del qual la
ment s’enretira, pren distància, com si els paisat-
ges fossin vistos a través d’unes ulleres de llarga
vista posades del revés. I, dos, la ironia en la seva
fi preserva l’essencial, salva allò que pot ser sal-
vat, i que no és altra cosa que “un esperit inno-
cent i un cor inspirat”.
Frank Zappa és un dels grans artistes de l’humor
de la segona meitat del segle XX, aquella que,
amb Adorno, podríem donar per iniciada
després d’Auschwitz. Zappa va editar unes com-
pilacions de la seva música sota el títol de “Does
humor belongs in music?” (“Escau l’humor a la
música”). Per demostrar que sí, que hi escau, es
va arromengar i va fer el que millor sabia fer:
música.
Veiam, doncs, què hem trobat entre tots del que
han fet amb el seu ofici els poetes sobre l’humor,
la manifestació física del qual, a través d’aquest
complex i complicat exercici gimnàstic que ocu-
pa pel cap baix quinze músculs del nostre cos
que és el riure, serà objecte de la nostra jam
d’avui.