94 La Cellera Nº3 Juny 2017
I això va passar perquè hi ha una ruptura que és que a l’escola els nois i noies aprenen a dominar un sèrie d’eines, aprenen a llegir, a trobar el sentit a les paraules, a imaginar coses, després passen a estudiar allò que han après, passen de saber llegir a estudiar les frases i després passen a dominar un matèria, la literatura, la llengua, les regles, la ortografia... Aquesta és una seqüència molt estranya, i a més a més, i és una experiència perfectament coneguda, els nens i nenes que venen d’escoles actives i passen a la secundària, en passar d’una escola on tenen llibertat, són creatius, poden buscar, poden accedir al mestre, estan en grup, i s’avaluen moltes més coses, de cop i volta arriben a un lloc on els diuen, no, un profe darrera l’altre, una matèria darrera l’altra, cada dia has de portar aquesta fitxa, pobre de tu que no facis els deures, i aquest xaval al qual li hem ensenyat a pensar o a raonar a més és mira la fitxa i diu ‘profe això està malament’, perquè a sobre té la capacitat de ser crític.
L’avaluació externa, més o menys intuïtiva, d’aquests 20 anys en els quals hi ha hagut nens i nenes que procedien d’escoles actives d’aquella època, o avui podríem dir escoles innovadores o com li volguéssim dir, és que, majoritàriament, després d’un parell de mesos de desadaptació i de frustració en veure que això no era el que els hi havien dit que seria, com han après habilitats per gestionar l’aprenentatge s’acaben adaptant i no tenen més problemes, més enllà d’una franja d’algun xaval molt intel•ligent, molt competent, que a més ha après a pensar molt i que no suporta que finalment li prenguin el pèl a la secundària, i en alguna ocasió han aparegut alguns casos crítics d’aquests; o en el cas d’aquell xaval que avançava molt bé en la seva educació però perquè estava acollit, tenia bon rotllo amb els profes, i arriba a un lloc on està més sol que la una. I per la resta doncs al final és un procés adaptatiu.