A banda d’això, també apareix una mena de tendència dels adults a considerar que com els nens són petits ja creixeran i ja s’arreglarà qualsevol cosa que fem malament. És a dir, ara qui patim som nosaltres i bé, potser ara aquests nens no tenen tot allò que haurien de tenir, però quan millorem ja ho tindran. Però a Catalunya, ja abans de la crisi, teníem entre el 17 i el 20% d’infants en situacions de pobresa econòmica de la seva família, per tant ja estàvem en unes tasses altes, ja teníem unes ràtios en les escoles que en alguns llocs podien ser acceptable però en d’altres no, ja teníem preocupacions pels rendiments acadèmics i no, per exemple, per l’educació emocional o l’educació afectiva. Per tant, com l’estatus de la infància, arreu, és sempre d’un equilibri molt fràgil, qualsevol cosa que canvia fora, acaba petant sempre sobre la infància.
Creu, aleshores que la crisi ha pogut suposar, per exemple, una excusa per no decrementar ràtios a les escoles?.
És que amb això de les ràtios al final es barregen dues variables. Una és, quina és la proporció mínima de disponibilitat adulta que ha de tenir cada nen i per tant quants nanos li toquen a cada mestre en un aula, o en el conjunt de les aules d’una escola. I una altra és si hi ha la disponibilitat real de l’adult, l’atenció, les ganes d’estar amb els infants, la preocupació per innovar, la preocupació per tenir en compte cada nen... Bé, jo, al llarg de la meva vida, m’he trobat de tot. Profes de ciències que suspenien el 80% de la classe i els preguntaves quants alumnes tenien per classe i et deien 10. En fi, en aquest cas és obvi que no és un problema de ràtio, és el problema d’un personatge que és incapaç de motivar per descobrir el món a 10 alumnes.
81 Escola pública 30 Passos