La imaginació als núvols.
La Lidia era una noia que vivia a una casa d’ un petit poble de muntanya. Era molt bona nena, però la seva timidesa feia que no tingués gaires amics i per això acostumava a passar llargues estones a casa seva. Dins la seva habitació es sentia molt sola, era com el seu refugi particular i podia perfectament estar-s ’hi a dins tota una tarda.
La seva mare, el seu pare, les poques amigues que tenia… tothom li havia dit sempre que era una nena amb molta imaginació fet que devia ser cert, ja que a la Lídia li agradaven molt mirar per la finestra de la seva habitació i fer una mena de joc que consistia en mirar els núvols i fer formes amb ells en el seu cap; encara que el núvol fos petit o estigues mig dissipat, ella no abandonava mai el joc i sempre terminava trobant alguna figura que crear.
Havia jugat moltes vegades a aquell joc i aquell dia també volia fer-ho. Des de la finestra, com sempre feia, va dirigir la seva vista cap al cel , va fixar-la en un núvol concret que va cridar la seva atenció i es va imaginar la forma d’una papallona. De sobte, va passar una cosa sorprenent: va veure que aquell núvol començava a fer-se petit i que s’anava apropant a la seva finestra; cada cop era més petit i més petit, fins que va tenir una dimensió que va fer possible que entrés a l’habitació, on va continuar actuant com si fos realment una papallona, fins que es va desfer definitivament.
Encara incrèdula, però molt emocionada, la Lídia va provar de fer-ho de nou amb un altre núvol i després amb un altre... i funcionava! Es va imaginat i va crear tot tipus de figures, que va anar passant per la seva habitació, voltejant i dansant davant seu: ocells, peixos, taurons i molts més animals. Quant més detalls pensava dins del seu cap, la transformació dels núvols era més exacta i més reals semblaven les figures que es creaven.
La Lídia va decidir mantenir en secret aquesta història i durant els dies següents encara es va aïllar més de les seves escasses amistats, ja que quan acabaven les classes al seu col•legi, només desitjava arribar a casa i tancar-se dins la seva habitació. Ara dedicava tot el seu temps lliure a continuar inventant animals creats amb núvols, gaudint de la visita que li feien colant-se per la finestra.
Després de molts i molts dies, a la Lídia li va tenir al cap una idea:
-Ho podria provar amb cotó de sucre... Potser podria funcionar també!
Dit i fet! Va sortir de casa seva i es va dirigir cap a una tenda de llaminadures propera on sabia que hi venien cotons de sucre. Va demanar-ne de maduixa i es va allunyà ràpidament. Estava tan impacient per comprovar si la transformació