Mentre l’avia s’acomiadava de la mare i el Pol anava a saludar al meu avi, em vaig sentir observada per un moment. Va ser com si alguna cosa m’estigués vigilant per darrere però quan em vaig girar no hi havia ningú.
-Adama filla que no li dius res a l’avia? – em va dir després de sorprendre’m amb un sorollós petó a la galta.
-Hola – li vaig contestar sense gaire entusiasme
-Au somriu una mica! Ja sé que aquest no és el millor lloc per una noia de 15 anys però ja veuràs que ens ho passarem molt bé!
Capítol 2
Els dies anaven passant i jo seguia amb la sensació de que algú m’observava. Vaig començar a pensar que estava boja, i ho seguiria pensant si no hagués sigut pel que em vaig trobar aquell matí quan intentava escapar una mica de la meva família de bojos. Vaig començar a caminar pel bosc perseguint una papallona vermella amb una taca verda al centre de l’ala que em recordava a un cor fins que vaig deixar de veure la Tändig. Em vaig preocupar i vaig intentar tornar a casa però era inútil, m’havia perdut.
-Què fas? – Em va sorprendre una veu per darrere. Un noi d’uns 17 anys, bastant alt, amb els cabells ondulats castanys clars que li queien sobre els ulls verds m’observava com si no hagués vist mai una noia de 15 anys.
-Què fas tu? I qui ets? – li vaig respondre.
-Portes mitja hora donant voltes pel bosc, em dic Neko i això és casa meva, ets tu qui m’hauries de dir que estàs fent...
-Casa teva? No m’intentis enganyar, aquí no hi viu ningú, no hi ha cap casa que no sigui la dels meus avis. Jo soc l’Adama i m’he perdut.
-Adama? Això és nom de gos... que no t’estimaven els teus pares adoptius de la terra?
-Adoptius? Perdona?
-Perdonada.
-Mira noi no sé qui ets però deixa’m tranquil·la.
-Què et deixi tranquil·la? Ja t’he dit que estàs a casa meva!
-Dons diguem com es surt d’aquí i després deixa’m tranquil·la!
Després de caminar uns quinze minuts vam arribar al camí per on havia començat el meu trajecte seguint a la papallona amb els cors a les ales i vaig poder veure casa dels meus avis de lluny.
-Adéu – em va dir, es va girar i va desaparèixer entre els arbres.
-Ade... – vaig intentar dir abans de donar-me compte de que ja no hi era.
BERTA RUFFO 4 ESO A