Relat en català: ATRAPADA
Capítol 1
Tot va començar aquell calorós dissabte de juliol de 2013. El meu germà Pol i jo, feien les maletes per marxar i la meva mare parlava amb l’Octàvia, la seva secretaria. Amb una mà aguantava el telèfon i amb l’altre ajudava a en Pol a fer la seva maleta. El pol té el cabell ros i llis, la pell pàl·lida i els ulls verds clars com la meva mare, tot el contrari que jo, una noia morena de pell amb els cabells castanys foscos i els ulls blaus. A vegades crec que no encaixo gaire en aquesta família. Com el Pol només té 5 anys no pot fer gairebé res pel seu compte, a més és hiperactiu i això fa que li costi molt més concentrar-se en tot el que fa i el torna molt més insuportable quan no li fem cas o no li surt una cosa.
-Adama! Et vull a la porta en menys de 5 minuts! – va cridar la meva mare mentre seguia escoltant a l’Octàvia.
-Mama vull el Frido – no deixava de repetir en Pol – Mama! – va cridar amb els ulls plorosos. El Frido es el seu ós de peluix, no pot anar a cap lloc sense ell.
-El Frido és a dintre la maleta, Pol. Te’l donaré quan arribem a casa de l’avia. – a vegades no entenc com la mare pot tenir tanta paciència amb el Pol.
En menys de 10 minuts estàvem al cotxe llestos per marxar de Berlín cap a la muntanya. Anàvem a casa dels avis, be, només el Pol i jo, la meva mare se’n anava a Paris de viatge de negocis. Paris! La ciutat de l’amor! No m’ho podia creure, la meva mare se’n anava de viatge a la meva ciutat preferida i es negava a que l’acompanyés! I no nomes això, si no que em deixava dues setmanes “abandonada” a casa dels meus avis, al lloc més remot del món. No hi havia tele, ni ordinador, ni cobertura, era una casa en mig de la muntanya rodejada de bosc, bitxos i més bosc. No tenien ni veïns.
Desprès de tres insuportables hores de trajecte marejada i amb el Pol queixant-se i plorant de fons, vam arribar al nostre destí; la Tändig. El meu avi li deia Tändig a la casa per que és una abreviatura de beständig, que vol dir resistent en alemany, el seu lloc d’origen. És resistent perquè va sobreviure als bombardejos de la segona guerra mundial.
-Pol carinyo meu! Com estàs? – va cridar l’avia només veure’l sortir del cotxe.
El Pol i l’avia s’entenen molt be des de que el pol va començar a parlar, a més l’avia té certa debilitat pels nens petits, ja que abans era mestra de parvulari i passava tot el dia rodejada de nens. Jo no podria aguantar tot el dia amb 20 Pols en una aula de menys de 15 metres quadrats, acabaria lligant-los a les cadires i tapant-los la boca per que no cridessin ni ploressin.