Capítol 3
Com tots els dies eren iguals i jo no volia morir-me de l’avorriment, vaig establir-me una rutina que havia de complir cada dia; em llevava a les 9:30, em dutxava, esmorzava, em rentava les dents i anava a donar un tomb per la muntanya, desprès tornava a casa per dinar i per la tarda escoltava Green Day durant hores mentre feia el cub de Rubik unes 50 vegades o més, sopàvem i anava a dormir. No era el més divertit del món, però al menys tenia alguna cosa per fer. Un dia, en un dels meus passejos matiners,una mà em va sorprendre per darrere tapant-me la boca i impedint-me cridar.
-MMMPHHHH!!! – vaig intentar cridar ajuda.
-Calla estúpida que encara t’hauré de fer mal! – va dir una veu de dona gran.
-MMMPHHHH!!! – vaig tornar a repetir just abans de que una espècie de bat em colpegés el cap i em deixés inconscient.
Quan em vaig despertar em trobava en un lloc fosc, humit, ple de plàtans tirats pel terra. Vaig estar allà un dia sencer sense menjar, ni beure res. Quan ja estava perdent l’esperança de que algú em vingués a buscar, una dona baixeta, prima, amb la pell ataronjada va entrar i, després de donar-me un cop de peu suposo que per comprovar si estava viva, em va deixar un plat amb un menjar molt estrany que mai abans havia vist, però com estava morta de gana no vaig dubtar ni un moment en menjar-lo. Uns minuts després, vaig tornar a desmaiar-me.
Aquesta vegada em vaig despertar en un llit, en una espècie d’habitació sense finestres, suposo que subterrània. No me’n recordava de res del que havia passat i no sabia què hi feia allà, vaig agafar una espècie de pal que hi havia l’habitació i vaig sortir en busca de la persona que m’havia fet arribar fins allà. Vaig avançar per un passadís fosc fins arribar a una habitació més gran amb una porta. Just en aquell moment va entrar en Neko.