Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
intersecció entre les nocions de participa-
ció política i comunicació. Inequívocament
modern, el populisme tal com l’entenem
avui només pot fructificar en l’ecosistema
de la comunicació de masses. A la Grècia
clàssica podem parlar de demagògia en
el context de l’Assemblea, però fora se-
mànticament abusiu referir-nos al popu-
lisme del segle IV aC.
A diferència de les “elits parasitàries” de
sempre, el líder populista sap escoltar
i interpretar la veu del poble més enllà
dels resultats electorals. Simètricament,
fa el possible perquè la seva pròpia veu
destaqui sobre la dels polítics “conven-
cionals”. No en té prou amb mítings o
propaganda electoral: domina l’escena
mediàtica i, un cop al poder, l’acapara
d’una manera o d’una altra. En el si de
la democràcia representativa no proposa
en generals solucions que vulnerin, de
iure, la isonomia, però acaba distorsio-
nant sense remei les relacions comuni-
catives entre els ciutadans i entre l’Estat
i els ciutadans (isegoria).
La noció clàssica de “ciutadania”, herèn-
cia de la il·lustració, ¿ha deixat de ser ac-
ceptada majoritàriament com el subjecte
real del sistema democràtic en ser subs-
tituïda en determinats contextos per la de
poble? Des de la perspectiva populista,
l’objectiu no consisteix tant a respectar la
voluntat de la majoria expressada a tra-
vés dels canals reglats com a escoltar –o
més ben dit, auscultar– l’esmentada veu
del poble. Des de, com a mínim, la dè-
cada del 1960, aquesta veu col·lectiva i
misteriosa s’associa certament a la noció
d’opinió pública i posseeix uns intèrprets
específics: els sociòlegs. Sloterdijk consi-
dera que, avui, la sociologia ha esdevin-
gut bàsicament una forma d’adul·lació de
les masses, fins i tot quan, en aparença,
han comès una errada. Des d’aquesta
perspectiva, les classes populars britàni-
ques –que van ser les que majoritàriament
van votar a favor de la sortida de la Unió
Europea del Regne Unit–foren manipula-
des pels tabloides anglesos, els propie-
taris dels quals, per descomptat, són les
elits econòmiques, etcètera. Per definició
el discurs populista ex culpa el poble. La
responsabilitat de les coses que han pas-
sat sempre és dels altres...
Política informal i populisme
Quan no són emprades propositivament,
sinó com una mera crossa retòrica, noci-
ons com “llibertat” o “participació” poden
crear estranyes expectatives i tota mena
de miratges. La percepció de la pròpia
participació en l’esfera públic és, per for-
ça, subjectiva; hi ha qui creu que pesa
més una tramesa de missatges de mòbil
a un programa de televisió que no pas un
vot i en canvi qui creu tot just el contrari.
Sigui com sigui, és evident que no totes
les impugnacions, propostes, crítiques,
etcètera sorgides de la societat arriben a
tenir una traducció veritablement política.
¿Això és per culpa dels mitjans que no-
més actuen com a caixa de ressonància
quan ho creuen oportú, o bé respon a
unes expectatives de participació il·lusò-
ries originades, en els darrers anys, per
un emmirallament tecnològic lligat a l’ús
97