Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
de la democràcia i la seva concreció amb
forma de sistema, ¿és la causa última i
radical de la desafecció cap a la política
que manifesten els ciutadans? I pel que fa
a la idealització de la idea de democràcia,
¿han estat, entre altres coses, les enor-
mes potencialitats de les noves tecnolo-
gies de la informació i la comunicació, i
de manera especial les xarxes socials, les
responsables d’haver generat determina-
des expectatives maximalistes en relació
amb l’esfera participativa?
però tampoc en fa bandera. En subratlla
més els defectes que no pas les virtuts.
En aparença, els ciutadans que donen
suport a les formacions populistes no
semblen preocupats per aquest desajus-
tament valoratiu. Consideren que la de-
mocràcia representativa estan emparada
per algun ressort o mecanisme que no
requereix cura ni manteniment.
Els intèrprets de la veu del poble
Hi ha persones capacitades per auscul-
tar i interpretar el batec del poble i d’al-
tres que no: heus aquí la clau de volta
per legitimar el discurs propi del cabdi-
llisme populista. Aquesta creença irraci-
onal no és de cap manera innòcua des
d’una perspectiva política. Les dues re-
gles d’or de la democràcia són, des dels
grecs, les nocions d’isonomia, (igualtat
en relació amb la llei) i d’isegoria (igualtat
en relació amb la possibilitat d’expressar
de manera pública i efectiva les nostres
idees). Aquestes dues nocions van ser
concebudes a la Grècia clàssica, però
completament reformulades entre els
segle XVIII i XIX. En cap dels dos casos,
tanmateix, estaven previstos els mitjans
de comunicació de masses.
J. Arcenillas, Citizens of Despair
L’esmentada “insuficiència” de la demo-
cràcia representativa se sol associar, des
de la perspectiva populista, a dues co-
ses. D’una banda, a l’existència d’una
mena de conspiració de les elits per im-
pedir al poble l’accés a la riquesa, a més
de restringir els béns i serveis de l’Estat.
De l’altra, a l’existència d’una “casta intel·
lectual” que alguns discursos populistes
consideren autònoma i autoreferèncial,
i d’altres la situen directament al servei
de les elits i, en conseqüència, contra el
poble. A diferència del de la dècada del
1930, el llenguatge populista actual no
impugna la democràcia representativa,
La puixança de l’opinió pública ja va ser
vaticinada a mitjans del segle XIX per l’his-
toriador francès Alexis de Toqueville, tot i
que d’una manera completament borro-
sa: Tocqueville ni tan sols podia arribar a
imaginar el canvi cultural i polític associat
a la ràdio, la televisió o la internet. Tot ple-
gat afecta, per raons òbvies, la complexa
96