Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
Arribats aquí, només es tracta d’endolcir
tant com es pugui la idea de la nació his-
tòrica, fer-la amable, convertir-la en una
comunitat de valors, de tradicions, gestes
memorables i projectes agosarats, en una
font de confiança i seguretat. Per sort, el
passat és deixa “interpretar”; la història de
qualsevol país és prou fosca, complexa i
ambigua com perquè qualsevol en desta-
qui allò més li plagui. “A mesura que les
esperances de progrés s’esvaeixen –diu
Bauman–, l’herència històrica ens porta
el consol de la tradició” (Bauman, 2017,
pos. Kindle 958).
alguna cosa que recorda vagament una
“comunitat nacional”, determinant així
una de les poques tasques que els go-
verns actuals són capaços de dur a ter-
me” (Bauman, 2000, pos. Kindle 2457).
El rebuig dels immigrants és una estratè-
gia de cohesió nacional que el populisme
explota tant com pot i que constitueix el
primer punt del seu programa polític un
cop arriba al govern. Bauman concedeix
un valor paradigmàtic al que apareix en
boca d’un polític populista italià en la no-
vel·la Dead Lagoon, de Michael Dibdin:
“No hi pot haver veritables amics sense
veritables enemics. Llevat que odiem el
que no som, no podem estimar el que
som. Aquestes són les velles veritats que
anem descobrint de nou dolorosament
després de més d’un segle d’hipocresia
sentimental. ‘Els qui les neguen, neguen
la seva família, la seva herència, la seva
cultura, el seu patrimoni i a si mateixos!
No se’ls perdonarà fàcilment” (Bauman,
Retrotopia, 2017, pos. Kindle 2608).
Sentir-se part d’una nació valenta, viva
i en marxa, ens permet saber qui som i
on som, ens dota d’identitat, ens omple
d’orgull, ens vincula a d’altres ciutadans
que sentim com a semblants, compatri-
otes, ens dóna energia per lluitar contra
una realitat opressora i depriment. “La
Bíblia ens diu: Que bo i plaent és que
el poble de Déu visqui unit!”, recordava
Trump al seu discurs de presa de pos-
sessió (Trump, 2017).
Enfortir el “nosaltres”, la comunitat na-
cional, és el mitjà i la finalitat de la polí-
tica populista.
I no hi ha res que cohesioni més un grup
que fer-li creure que viu sota una amena-
ça que només podrà combatre si roman
unit. Però, qui posa en perill el poble? Els
“altres”, com hem dit; els que no són dels
nostres, els qui amb la seva presència
propera ens qüestionen i ens debiliten,
però així ens confirmen també com a co-
munitat: “Aquest front unit d’immigrants”,
l’encarnació més tangible de la “alteritat”,
està destinat a reunir la difusa varietat
d’individus temorosos i desorientats en
N’és el mitjà, perquè renacionalitzar la
gent la dota d’autoconfiança i la il·lusio-
na en relació al futur. La renacionalitza-
ció té un caràcter protector, terapèutic i
mobilitzador. Això no és cosa d’avui, sinó
quelcom molt experimentat en la història
moderna. Bauman ho subratlla citant Ric-
hard Sennett: “El ‘nosaltres’[...] és un acte
de autoprotecció. El desig de pertànyer a
una comunitat és defensiu [...] Per cert, és
37