Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
ciutadania inquieta a base de centrar-se
en assumptes sobre els quals l’estat
manté un cert control, ocultant altres fac-
tors més rellevants sobre els quals l’estat
ja no té una gran influència: els mercats
financers, les grans corporacions trans-
nacionals. És així com l’emigració, el ter-
rorisme, la identitat o la lluita cultural es
situen en les primeres línies de l’agenda
política (Bauman, 2016, pág. 33).
Per al populisme, la resposta a tot això
és obvia: la híper-regulació de la immi-
gració o directament el rebuig, l’exclu-
sió o l’exigència de retorn dels migrats
il·legals i dels refugiats als seus països
d’origen. “Els esforços per mantenir a
distància ‘l’altre’, el diferent, l’estrany,
l’estranger –reflexiona Bauman–, la de-
cisió d’excloure la necessitat de comuni-
cació, negociació i compromís mutu, no
només són concebibles sinó que aparei-
xen com la resposta esperable a la in-
certesa existencial causada per la nova
fragilitat i la fluïdesa dels vincles socials”
(Bauman, 2000, pos. Kindle 2437).
c) Els immigrants en qüestió
Ja hem dit que per al nou populisme els
enemics de la nació són les elits, els partits
tradicionals, les corporacions globalitzades
i les institucions supranacionals, però dues
de cada tres vegades el seu discurs apun-
ta als immigrants Aquests es converteixen
en el blanc de les majors acusacions. Es
tracta dels migrants legals però sobretot
dels il·legals i els refugiats. Ells represen-
ten en carn viva, dins les nostres societats,
la realitat de la globalització. La immigra-
ció és l’obsessió del populisme, que vin-
cula essencialment onades migratòries
i globalització. Així ho expressava Marin
Le Pen en el seu discurs del passat 1 de
maig: “Aquest moviment de competència
global globalitzada ha estat acompanyat
d’una immigració massiva per reduir els
salaris i les proteccions socials en nom de
la competitivitat. El resultat és una econo-
mia col·lapsada i classes petites i mitjanes
laminades, deixant als nostres fills només
la perspectiva de la desocupació massiva,
la precarietat, el col·lapse dels nostres ser-
veis públics, la inseguretat social i la incer-
tesa davant el futur “ (Le Pen, 2019).
De manera paradigmática, Trump, en les
seves diatribes del passat juliol a Twitter
contra quatre congressistes no blanques,
uneix el rebuig racista dels “altres” i el
menyspreu envers els seus països d’ori-
gen: “Què interessant veure les congres-
sistes demòcrates ‘progressistes’, que
procedeixen de països on els governs
són una completa i total catàstrofe, i els
pitjors, els més corruptes i ineptes del
món (ni tan sols funcionen), dir en veu
alta i amb menyspreu al poble dels Estats
Units, la nació més gran i poderosa sobre
la Terra, com conduir el govern. Per què
no tornen als seus països i ajuden a ar-
reglar-los, que estan totalment trencats i
infectats de crim? Llavors que tornin aquí
i ens diguin com es fa”.
Un cop els “altres” són assenyalats, cal
buscar les proves que en justifiquen el re-
buig, i no al revés. “Tant bon punt s’es-
tipula la divisió entre «nosaltres» i «ells»
33