Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
públics. “Tots som conscients que la glo-
balització ha enriquit algunes empreses
que han sabut produir allà on el treball és
gratuït i vendre allà on el poder de com-
pra és elevat, arruïnant territoris, creant
milions d’aturats i destruint les classes
mitjanes, és a dir, el pilar de les nostres
democràcies” (Le Pen, 2019).
a les polítiques ultra-liberalitzadores. “En
el món de les finances globals, la tasca
que s’assigna als governs estatals és poc
més que la de ser grans comissàries”
(Bauman, 1999, pos. Kindle 2079).
Els països tenen fronteres poroses per
als moviments financers, ja no controlen
la seva moneda, es dilueix la seva cultura
“nacional”, els seus exèrcits no salvaguar-
den les fronteres i, el més greu, han per-
dut capacitat de servir els ciutadans: els
serveis públics s´han deteriorat, la protec-
ció dels treballadors disminueix, els siste-
mes de pensions ja no estan assegurats.
“L’estat social” fa figa i això indueix en
els ciutadans un sentiment creixent d’in-
certesa i desprotecció i, en molts casos,
d’abandonament. La gent en culpa els
partits “tradicionals” que s’han anat alter-
nant al govern. Ni els partits de dreta libe-
ral que sempre han cantat les glòries de la
globalització, ni una socialdemocràcia in-
capaç de plantar cara als mercats, poden
oferir alternatives creïbles. En aquestes
circumstàncies, molta gent esdevé sensi-
ble a la promesa que el país recobrarà el
control del seu destí: els líders populistes
apareixen en l’escenari apel·lant a la sobi-
rania popular contra els mercats, les me-
gaempreses o els bancs, mentre blasmen
“la ideologia de la globalització”.
J. Arcenillas, Sleepers
A l’època del capitalisme modern, els
estats complementaven els sous privats
amb serveis públics per a tothom (sanitat,
educació, pensions, assegurança d’atur) i
les empreses romanien més fidels als ter-
ritoris on els estats tenien cura dels seus
treballadors. Avui, al capitalisme globa-
litzat postmodern, la mobilitat extrema
del capital ha reduït al mínim la capacitat
de maniobra dels estats, els quals, pres-
sionats per les empreses i els mercats,
s’han de fer càrrec en solitari de les con-
seqüències de les deslocalitzacions, les
regulacions de plantilles o les recessions.
Els governs actuen aleshores com a “ser-
vei de seguretat de les megaempreses”
(Bauman, 1999, pos. Kindle 1153), man-
tenint a ratlla les classes treballadores
amb el discurs que “no hi ha alternativa”
L’alternativa populista es presenta com
la via perquè els estats i “els pobles” re-
cuperin la sobirania i la llibertat davant la
dictadura dels mercats globalitzats i les
seves institucions.
30