Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
que les idees i propostes populistes, que
molta gent sensata accepta fàcilment, es
formulen en un llenguatge força homo-
logable dins el debat polític actual, lluny
de la retòrica encarcarada dels feixismes
del segle passat. Equiparar simplement
el populisme d’extrema dreta amb el fei-
xisme pot tenir l’efecte contraproduent
d’estalviar-nos la discussió dels argu-
ments i les propostes populistes, per-
què se suposa que els feixistes s’han de
combatre de moltes maneres però no
s’hi ha de perdre el temps discutint.
depressió, gràcies al poder difusor d’in-
ternet i les xarxes socials i amb el su-
port de Rússia, que conspira contra la
UE i contra la vella aliança USA-Europa.
D’acord amb aquest enfocament, el nou
populisme seria un neofeixisme oportu-
nista i en tot cas un anacronisme.
Per part nostra, volem mostrar que els
nous populismes no són una moda antiga
que es torna a imposar, sinó un fenomen
“molt segle XXI”: estem parlant de quel-
com que respon perfectament a les co-
ordenades que defineixen el nostre mo-
ment històric. No són idees velles per a
un temps nou, sinó idees “adequades” al
nostre temps, perfectament “contempo-
rànies”, que encaixen amb les expectati-
ves de sectors importants de la població i
que, per tant, tenen “alguna raó”.
A nosaltres, més que aturar-nos a deba-
tre sobre el referents ideològics passats
dels populismes actuals, ens interessa
en aquest article aportar algunes refle-
xions sobre els seus orígens i les raons
que expliquen la seva emergència en el
nostre temps.
La imprescindible lluita política contra els
populismes en totes les seves expressi-
ons només serà eficaç si n’assumim la
seva actualitat i reconeixem la seva radi-
cació plena en les nostres societats tal i
com són avui. Que siguin rebutjables no
vol dir que no siguin explicables; i expli-
car-los no equival a justificar-los. Tractar
els populismes dretans de neo-feixistes,
neo-nazis o neo-franquistes, rebutjar-los
sense més i quedar-nos tan amples ens
allunya de comprendre’ls i ens fa més
difícil contrarestar-los perquè no haurem
identificat correctament les claus del seu
èxit. En canvi, vincular-los al present i no
al passat ens pot ajudar a entendre els
qui són seduïts per la seva propaganda i
a dialogar amb ells, i ens obliga a cercar
Existeix al voltant dels nous populismes
de dreta un cert sentiment d’estranyesa.
L’esmentada tendència a associar-los
al feixisme o a remarcar-ne els trets ul-
tra-nacionalistes i racistes abona la sen-
sació que representen quelcom anacrò-
nic i artificiós, un ideari polític superat fa
dècades que ara reviscola de manera
sorprenent aprofitant-se del fracàs de la
majoria dels governs democràtics en la
gestió de la gran crisi de 2008. Es sug-
gereix una analogia entre la depressió
de 1929 i l’emergència dels feixismes i
la crisi de 2008 i l’aparició de nous po-
pulismes “neofeixistes”. Un cos d’idees
caduques cercarien una nova oportuni-
tat amb el vent favorable d’una altra gran
25