Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
eleccions generals d’abril de 2019, cri-
dava a “alçar un mur contra el feixisme
de Vox”. Bolsonaro ha estat qualificat
com “el Hitler brasiler”; Trump ha estat
acusat repetidament de ser feixista 7 i la
mateixa imputació s’ha dirigit contra el
FN (o RN) francès o altres partits popu-
listes. En canvi Marine Le Pen sempre
amenaça de portar davant dels tribunals
a qui la tracti de feixista.
ciutadania “només” als immigrants il·le-
gals o als refugiats. Els nous populismes
de dreta radical (almenys de moment)
no pretenen instaurar un règim totalitari
de partit únic, suprimir el debat polític o
empresonar els dissidents, sinó “retornar
el poder al poble”. Volen tensar el debat
polític, deslegitimar retòricament els seus
antagonistes (són, diuen, “anti-nacio-
nals”) i derrotar-los electoralment a base
d’imposar la seva agenda i de prometre
la restauració nacional. No trobem clara-
ment en el populisme actual l’exaltació de
la violència i l’heroisme, l’irracionalisme, el
culte a l’acció per l’acció o el bel·licisme
molt característics dels antics feixismes,
trets que Umberto Eco incloïa al seu perfil
del feixisme prototípic. 8
El fet és que alguns polítics o militants po-
pulistes han manifestat ocasionalment el
seu respecte per Hitler, Mussolini o Fran-
co, o com a mínim s’han negat a con-
demnar-los taxativament. És cert també
que grups d’extrema dreta nostàlgics
dels antics feixismes se senten còmo-
des dins dels partits populistes. El ma-
teix Trump va anomenar “bona gent” als
supremacistes i neonazis blancs que es
van enfrontar a manifestants antifeixistes
a Charlotesville a l’agost de 2017, cau-
sant un mort i 20 ferits.
Algú dirà, com apunta el mateix Eco, que
amb la presència d’un de sol d’aquells
ingredients (ell en fa una llista de 16) ja
n’hi ha prou per justificar l’acusació de
feixisme, però aleshores correm el perill
de banalitzar l’ús del terme i de restar-li
precisió històrica, i també de malenten-
dre la naturalesa específica dels popu-
lismes actuals. S’ha de tenir en compte
A primera vista, es podrien assenyalar al-
guns punts de contacte entre els feixis-
mes del període d’entreguerres i els nous
populismes: l’omnipresència d’un líder
carismàtic, el tradicionalisme, el nacio-
nalisme radical o els aires racistes, però
les diferències entre els nous populismes
i els vells feixismes són prou notables
com per no caure en la simplificació: els
primers no es declaren contraris a la de-
mocràcia liberal, com ho feien de manera
molt explícita els segons, sinó que volen
recuperar la sobirania nacional i el poder
de la “nació pura”, restringint els drets de
J. Arcenillas, Sleepers
24