Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
els de la resta de països; bandeja la part
de la nació que no combrega amb les se-
ves polítiques i amenaça els drets de les
minories, els col·lectius que protesten, les
ONGs dels drets humans, etc.
desmentir-los, o inventar-ne de nous to-
talment falsos (“fets alternatius”) 5 . Tots els
elements que configuren el sistema de la
postveritat es posen al servei de les políti-
ques populistes: la publicitat i el màrque-
ting electoral, la manipulació subreptícia
de l’electorat a les xarxes socials, els re-
cursos de la manipulació psicològica de
les masses, l’exaltació d’una “cultura na-
cional” en front de la cultura progressista i
del multiculturalisme anti-nacional 6 . Entre-
tant, els “intel·lectuals”, els “experts”, els
“tecnòcrates”, les institucions de recerca
científica o la premsa d’investigació són
presentats com a manipuladors interes-
sats de l’opinió pública: “Us convido a
desconfiar de les caricatures vehiculades
pels periodistes, sovint hostils a les idees
que defenso”, demanava Marine Le Pen a
l’auditori de la Fundació Spinoza (Le Pen,
Discours a la Fondation Spinoza, 2019).
6) Si la demagògia acompanya habitual-
ment la política, es podria dir que en el
populisme política i demagògia s’identifi-
quen absolutament. El populisme viu de
l’adulació de la “gent senzilla” i de l’en-
fervoriment constant de les emocions
populars: n’estimula aquelles de més
negatives a base d’exagerar els aspec-
tes més foscos de la realitat social i po-
lítica i de renunciar a una anàlisi racional
i objectiva de les situacions; s’abona al
llenguatge maniqueu i a les dicotomies
sense alternatives: hi ha bons i dolents,
amics i enemics, patriotes i traïdors, els
de dalt i els de baix.
Per tot això, no és estrany que els po-
pulismes s’instal·lin decididament en el
“sistema de la postveritat” (Vicens, 2018),
que fan servir com una arma política de
primera magnitud: més que els fets, el
que importa és allò que volen traslladar
com a missatge polític, allò que cal que la
gent cregui a cada moment: “És que [les
falsedats atribuïdes al president] són més
importants que les moltes coses que diu
que són veritat i que estan canviant la vida
de la gent?”, interrogava als periodistes
de la Casa Blanca l’assessora de Trump
Kellyanne Conway 4 . Les creences desitja-
bles dels votants s’han de produir al cost
que sigui: tant se val si cal ignorar els fets,
exagerar-los, tergiversar-los, oblidar-los,
2. Populisme i feixisme
Sovintegen les veus que es refereixen als
nous populismes com a “nous feixismes”
o, senzillament, com el rostre actual del
feixisme del segle XX. Sami Nair parla
sense embuts d’un “nou feixisme euro-
peu”, que es fonamenta en una “con-
cepció pura de la nació” i en el rebuig
del mestissatge i dels immigrants (Nair,
2018). A la premsa digital podem trobar
dotzenes d’articles i pàgines dedicats a
relacionar populisme i feixisme. A Espa-
nya, Iñaki Gabilondo assegura que “Vox
és el franquisme, exactament el que ens
vam voler treure de sobre”. A Catalunya,
Gabriel Rufián (ERC), amb motiu de les
23