Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
sistemàticament el capitalisme globalitzat
als emigrants, que són els que pateixen
els seus pitjors efectes. Les multituds que
animen els líders populistes són especi-
alment dures amb el feble (en aquest cas
refugiats i desplaçats) perquè troben en
aquesta dinàmica la seguretat que neces-
siten en uns temps angoixants. Aques-
ta selecció victimària s’agreuja quan la
“identitat” dels immigrants és forta: dife-
rent idioma, raça o religió. No és estrany
que se’ls acabi presentant com una mi-
noria estrangera “invasora”.
En segon lloc, el cristianisme reconeix la
seva pròpia fragilitat i ha perdut tota in-
nocència respecte a la violència. Sap, per-
què és la seva acta fundacional, ho hem
vist en Pilat, que d’alguna manera tots els
éssers humans som igualment culpables
de designar bocs expiatoris i que parti-
cipem, moltes vegades inconscientment,
en la rivalitat mimètica. Aquesta conscièn-
cia el porta a dissoldre la dicotomia entre
el jo i els altres, a invertir l’esquema comú
en què el desig mimètic s’associa als “al-
tres” mentre “nosaltres” creiem no tenir
res a veure amb ell. És particularment in-
J. Arcenillas, Children’s Diaspora
teressant en aquest sentit la lectura que
fa Girard de com evita Jesús la lapidació
d’una dona adúltera 59 :
Com que el condicionament mimètic pre-
sideix les nostres vides, per aturar-lo és
imprescindible remuntar-se al que s’ofe-
reix com a model per a tots els altres, a
qui llança la primera pedra. La primera
pedra determina el comportament de la
resta d’actors subjectes a la lògica im-
placable del mimetisme. Per això Jesús
se centra en aquest moment capital, en
l’únic moment en què cada subjecte està
exposat a la seva responsabilitat perso-
nal, abans de deixar-se arrossegar per la
dissolució individual que caracteritza els
fenòmens col·lectius i populistes. El que
Jesús intenta és revertir el comportament
de la massa, utilitzar la força mimètica per
convertir un mimetisme orientat cap a la
violència en un mimetisme dirigit al perdó.
59 El relat de la dona adúltera diu així: “Jesús se
n’anà a la muntanya de les Oliveres. Però de bon
matí es va presentar de nou al temple. Tot el poble
acudia cap a ell. S’assegué i començà a instruir-
los. Llavors els mestres de la Llei i els fariseus li
van portar una dona que havia estat sorpresa en el
moment de cometre adulteri. La posaren allà al mig,
i li digueren: -Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa
en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei
ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi
dius? Li feien aquesta pregunta amb malícia per tenir
de què acusar-lo. Però Jesús es va ajupir i començà a
escriure a terra amb el dit. Ells continuaven insistint en
la pregunta. Llavors Jesús es va posar dret i els digué:
--Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la
primera pedra. Després es tornà a ajupir i continuà
escrivint a terra. Ells, en sentir això, s’anaren retirant
l’un darrere l’altre, començant pels més vells. Jesús es
va quedar sol, i la dona encara era allà al mig. Jesús
es posà dret i li digué: -Dona, on són? ¿Ningú no t’ha
condemnat? Ella va respondre: -Ningú, Senyor. Jesús
digué: -Jo tampoc no et condemno. Vés-te’n, i d’ara
endavant no pequis més”. (Joan 8 01:11).
155