Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
denuncio en ells” 55 .
Una de les estratagemes més recorregu-
des pel populisme és la d’identificar el lí-
der com a víctima: De la mateixa manera
que no és possible el populisme sense fa-
bricar-se un enemic clar, tampoc és pos-
sible un enemic sense considerar-se la
seva víctima real o potencial 56 . “La víctima
és l’heroi del nostre temps. Ser víctima
atorga prestigi, exigeix escolta, promet i
fomenta reconeixement, activa un potent
generador d’identitat, de dret, d’autoes-
tima. Immunitza contra qualsevol crítica,
garanteix la innocència més enllà de tot
dubte raonable” 57 .
La comprensió veritable del mecanisme
victimari i de la violència, consisteix no
només a denunciar hipòcritament les per-
secucions alienes, sinó en “conèixer-se a
si mateix com perseguidor”, el que exi-
geix un
procés d’introspecció i una trans-
formació personal. I també a aixecar la
víctima, convertint-la en una persona res-
ponsable capaç d’anar més enllà del plo-
riqueig constant i l’autoconmiseració.
mera i la més òbvia és la seva presa de
partit per les veritables víctimes, sovint
silenciades i invisibilitzades per “poble”,
mantenint una visió dissident davant una
multitud que busca un linxament, o da-
vant d’una nació o grup que s’autoafirma
mitjançant la “creació” d’enemics i la pro-
moció de la violència mimètica de la mul-
titud i dels poders constituïts. És el que
fan els primers cristians en insistir en la
innocència de Jesús i considerar-lo vícti-
ma d’un assassinat col·lectiu.
En general, tota dictadura és implacable
amb els que no mantenen la unanimitat i el
contagi mimètic. Fàcilment la dissidència,
fins i tot als països més democràtics del
món, porta a la marginalitat, a la pèrdua
de quotes de poder i d’ingressos econò-
mics. De fet, un dels primers símptomes
de la degradació democràtica és la por a
ser considerat desafecte en un diari, en
una universitat o davant l’opinió pública.
Ja he dit que el cristianisme hauria de ser
un antídot contra tot tipus de populisme.
Voldria destacar aquí algunes de les pràc-
tiques de resistència que incentiva. La pri- Directament lligat amb l’anterior, amb la
presa de partit per les víctimes, es troba
la renúncia als “caps de turc” 58 . Cercar
un boc expiatori, un culpable, és la forma
més còmoda i immediata de “resoldre” un
problema, molt més que analitzar detin-
gudament totes les variables d’una crisi.
Entre els molts exemples de bocs expia-
toris tenim el més palès en l’actualitat: els
refugiats i els immigrants. Es desplaça la
culpa dels mals i injustícies que produeix
55 R. Girard, Veo a Satán caer como el relámpago,
op. cit., p. 205.
56 D. Giglioli, Crítica de la víctima, Herder, Barcelona,
2018, p. 30 y ss.
57 Ibíd., p. 11. 58 A Israel el dia d’acció de gràcies es tiraven sorts
sobre dos bocs, un era sacrificat pel Summe Sacerdot
per a l’expiació dels pecats dels israelites; l’altre era
carregat amb totes les culpes del poble jueu per
enviar-lo al desert. Aquest últim era conegut com a
boc expiatori.
9. Pràctiques personals i polítiques de
resistència
154