Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
per la violència. Una identificació massa
estreta entre l’Església i qualsevol nació
no pot significar altra cosa que la partici-
pació de l’Església en la violència estatal
i en algun gènere de populisme, el que
necessàriament significa l’ocultació, si no
la destrucció, del seu caràcter propi.
la lluita contra la persecució. No poques
vegades, per exemple, la pretesa defensa
dels Drets de l’Home és el que més vícti-
mes produeix. La clau d’aquesta retorçada
paradoxa consisteix en el fet que “les no-
ves formes de ‘victimització’ es desenvolu-
pen constantment a partir dels instruments
destinats a suprimir-les” 54 .
Resulta paradoxal, i sobretot escandalós
per als mateixos cristians, que el cristia-
nisme sigui totalment incompatible amb
una violència que, malgrat tot, històri-
cament ha practicat legitimant guerres,
imperis, prínceps i governs i que alguns
sectors cristians segueixen promovent de
manera sacrificial en els populismes actu-
als. Desgraciadament, que les esglésies
es tornin idolàtriques, com ja es planteja
en l’Èxode, és força comú 53 .
8. El populisme victimitzador
Girard observa que la preocupació per
les víctimes heretada del cristianisme s’ha
convertit en una nova rivalitat mimètica.
Gran part de les discussions polítiques es
plantegen en termes de ‘qui és més vícti-
ma’, qui ha patit més, quina genocidi és
pitjor, de manera que la preocupació per
les víctimes s’ha convertit en el paradoxal
objectiu de les rivalitats mimètiques, de les
licitacions competidores, en l’instrument
d’una persecució més subtil. Les persecu-
cions més sanguinàries es fan en nom de
53 El Senyor digué a Moisès: ‘Baixa de pressa,
perquè el teu poble, que tu havies tret del país d’Egipte,
s’ha pervertit. De seguida s’han desviat del camí que
jo els indicava. S’han fabricat un vedell de fosa i es
prosternen al seu davant, li ofereixen sacrificis i diuen:
‘Aquests són els teus déus, Israel, que t’han tret del
país d’Egipte!’ ”. Èxode 32.
J. Arcenillas, Children’s Diaspora
En aquest concurs victimitzador tothom
es tira víctimes a cara. Les víctimes més
interessants són sempre les que ens per-
meten condemnar als nostres veïns. Als
altres. Els qui, al seu torn, actuen de la
mateixa manera amb nosaltres i recorden,
sobretot, aquelles víctimes de les que
ens fan responsables. “En lloc d’auto-
criticar-nos, utilitzem malament el nostre
saber sobre la mimesi tornant-lo contra
els altres. Jo, que amb malvada satisfac-
ció denuncio als meus veïns per la seva
utilització de bocs expiatoris, segueixo
considerant els meus caps de turc com
objectivament culpables. Els meus veïns,
per descomptat, no deixen de denunciar
en mi la mateixa perspicàcia selectiva que
54 R. Girard, Veo a Satán caer como el relámpago,
op. cit., p. 213 y ss.
153