Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
Aquesta transferència unànime transfor-
ma la violència, la torna legítima. Igual
que a la violència sagrada dels rituals reli-
giosos sacrificials, es distingeix aquí entre
una violència “dolenta” i una altra “bona”.
La potència coercitiva de l’Estat es con-
verteix en una violència “bona” que té per
objectiu la pau, en oposició a la violència
“dolenta” que engendra el desordre. La
violència ritual “pura” serveix per netejar o
evacuar la violència “impura”. D’aquesta
manera, l’Estat posseeix el mateix privi-
legi que el sacerdot arcaic: el de distingir
entre la bona violència i la dolenta.
Aquesta clarividència porta el cristià a re-
nunciar a la complicitat amb tota mena de
violència i, el que és el mateix, a la seva
irreverència respecte al poder 50 . Entén
que tots els estats són fetitxes constru-
ïts i sostinguts per la violència, que són
règims de sacrifici i que tenen poder per-
què hi ha persones disposades a matar,
patir, torturar i morir per ells, pel Déu de
l’estat-nació 51 . Com assevera Cavanaugh
citant A. MacIntyre:
“L’Estat-nació modern, sota qualsevol
disfressa, és una institució perillosa i im-
manejable, que es presenta d’una ban-
da com un proveïdor burocràtic de béns
i serveis, que sempre està a punt, però
mai no ho fa, de donar als seus clients
50 “Jesús no feia cap distinció entre els homes; la
gent de poder estava molesta amb aquesta actitud,
volien la seva mort i l’abordaven dient-li: ‘Parles sense
preocupar-te de res, ja que no mires el rang de les
persones’ “. Cf. Mt 23. J. Ellul, Anarquía y cristianismo,
op. cit. p. 128.
51 W. Cavanaugh “Killing for the thelephone
company”, Modern Theology, 2004.
una bona relació qualitat-preu. I, de l’al-
tra, com a dipòsit de valors sagrats, que
de tant en tant convida les persones a
donar la vida per ell. . . És com que et
demanin morir per la companyia telefò-
nica”. Però, afegeix Cavanaugh, “és més
aviat com que et demanin matar per la
companyia telefònica “ 52 .
Des d’aquesta perspectiva J. Ellul es-
tableix una certa línia de connexió entre
anarquia i cristianisme. Però l’anarquisme
cristià que reclama Ellul és absolutament
no violent i no només per raons tàctiques,
perquè la no-violència sigui més eficaç
que la violència, sinó sobretot perquè
l’amor cristià desarma la violència dels
poders. J. Ellul entén l’anarquia com una
crítica intransigent i permanent contra tot
poder polític i religiós, com la negació del
monopoli de la violència sobre un territori,
ja que tota revolució, en no esfondrar el
poder en la seva forma absoluta, cau en
esquemes de dominació i de violència.
Però, contràriament a l’anarquisme polí-
tic, J. Ellul no creu en la possibilitat d’una
societat completament alliberada de l’es-
tat, dels poders i de les jerarquies i de-
fensa comunitats a la perifèria prou lliures
del poder de l’estat-nació i del populisme
per col·laborar permanentment i sense
descans en la transformació de les insti-
tucions a favor de tota la humanitat. Per
tant, el cristianisme té com a adversari al
populisme, als principats i potestats, ja
siguin de naturalesa política, religiosa o
de totes dues alhora, però no s’hi oposa
52
152
Ibíd., p. 263.