Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
tegen la “transferència” de la violència que
caracteritza el mecanisme del boc expia-
tori i priven de forma brusca a les societats
antigues de les seves víctimes sacrificials
habituals. Es fa més difícil donar sortida al
mal designant un culpable i llançant-s’hi a
sobre tot esperant recuperar la pau amb
el seu sacrifici. Segons R. Girard, gràcies
a l’actitud d’aquesta minoria contestaria
que, a empentes i rodolons, ha aconseguit
sobreviure durant dos mil anys a la unani-
mitat mimètica triomfant, fins i tot en l’in-
terior de les seves pròpies esglésies, es fa
d’alguna manera visible la mentida de tot
populisme i del permanent intent de retor-
nar el cristianisme al patró sacrificial 46 .
J. Arcenillas, Children’s Diaspora
7. El populisme de les potestats
La desconfiança primitiva dels cristians
en relació amb els “principats i potestats”
prové de la seva estreta vinculació amb
la violència i el sagrat. De fet, la part més
important de la festa nacional de gaire-
46 R. Girard pensa que el cristianisme, en la seva
forma laïcitzada, és la defensa dels drets humans
que no són altra cosa que la defensa de la víctima
innocent. Cf. Entrevista a René Girard “El cristianismo
es la verdadera globalización”. La Vanguardia. Ideas
2/3/2002.
bé tots els estats del món consisteix en
una desfilada militar. Mentre expressions
com “potestats d’aquest món”, “reis de
la terra”, “principats”, al·ludeixen al caràc-
ter terrenal del poder, expressions com
“prínceps de l’imperi de l’aire”, “potestats
celestes”, etc., insisteixen en la seva na-
turalesa celestial. Ara bé, en tots dos ca-
sos es tracta d’unes mateixes entitats 47 .
La Creu posa en evidència la violència
que encobreixen tant els principats “terre-
nals” com les “potestats celestes” 48 . Una
violència que, com hem vist, es va ma-
nifestar també en la secreta aliança dels
caps religiosos i polítics (Caifàs, Herodes
i Pilat), còmplices del llenguatge mimètic
victimari que distingeix tota religió sacrifi-
cial: “¿No us adoneu que val més que un
sol home mori pel poble, i no pas que es
perdi tot el poble?” 49 .
El cristianisme s’adona que les “potes-
tats”, els poders polítics, assumeixen la
funció de la religió. De la mateixa manera
que en els ritus arcaics era per la violència
que la comunitat quedava protegida de
violències pitjors, ara és també per la vio-
lència amb què l’Estat ens protegeix de la
violència. Les persones i els clans renun-
cien a la violència i a la venjança trans-
ferint-la a l’estat, que en té el monopoli.
47 “Dir de les potestats que són “celestes” és insistir
en la seva dimensió religiosa, en el prestigi sempre
sobrenatural de què gaudeixen els trons i els sobirans
entre els homes, fins i tot en els nostres dies. Una cosa
que pot observar-se en l’evident esperit cortesà que
regna al voltant dels nostres governs, per més que
aquests solen ser ben poca cosa”. R. Girard, Veo a
Satán caer como el relámpago, op. cit., pp. 132-134.
48 “La creu ha despullat a principats i potestats”
(Epístola als Colossencs 2, 14-15).
49 Jn 11,50. És el que expressa la saviesa del
sacerdot Caifàs.
151