Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
Però malgrat la seva fugida i immersió ini-
cial en la lògica mimètica, una minoria de
seguidors de Jesús mantenen sorprenent-
ment la força suficient per a escapar-ne i
oposar-se a la multitud i les autoritats de
Jerusalem. Aquesta força els fa capaços
de retreure’s la seva lamentable desban-
dada dels dies anteriors i de reconèixer-se
culpables de participar en l’apassiona-
ment mimètic contra Jesús. D’aquesta
manera, la lògica mimètica s’inverteix. Un
grup minoritari de dissidents acaben per
trobar-se no contra la víctima, sinó a favor
d’ella fracturant així la unanimitat i el con-
sens violent de la multitud i interrompent
l’eficàcia del mecanisme fundacional de la
violència: el de la víctima propiciatòria.
Girard ressalta que aquesta resistència
heroica al contagi de la violència, lluny de
ser expressió del ressentiment dels febles
impotents davant els forts com pressupo-
sa Nietzsche, representa la clarividència
i l’extraordinària valentia d’una petita mi-
noria que gosa oposar-se al mimetisme
i contrarestar la psicologia de les multi-
tuds. No és estrany llavors que trobem en
el proto-cristianisme una posada en acte
d’un veritable programa antipopulista.
Les comunitats cristianes són apàtrides,
anuncien no un nou regne, sinó una mena
d’antiregne (el regne de Déu) sense fron-
teres on no es privilegia cap raça, tradició
o nació i on no es necessiten ni sacrificis
ni temples. Aquest antiregne existeix allà
on es reuneixen comunitats que compar-
teixen les seves riqueses i que resisteixen
la violència mimètica, la rivalitat, la lògica
maniquea, el tu quoque 42 i a tota divisió
entre un nosaltres i un ells. En aquest an-
tiregne, presidit pel Déu de les víctimes,
no es té en compte l’Estat: s’eludeix tota
participació en el poder polític, en l’exèr-
cit, en l’adoració dels déus, en els tribu-
nals de justícia i en tot tipus de violència 43 .
Les comunitats cristianes hereten i coinci-
deixen amb la diàspora jueva, amb l’ideal
d’una comunitat més enllà de la terra, la
pàtria i la sang biològica. Mentre l’exili és
una destinació imposada per l’estat als
perdedors i aquests no renuncien mai a
tornar a la seva terra, la diàspora passa a
ser una forma de vida estimada més enllà
de l’estat-nació, un sentir-se estranys a la
casa i a casa a tot arreu 44 .
Les noves pràctiques d’aquestes comuni-
tats que se situen en els marges, més enllà
del sistema 45 , entorpeixen el mecanisme
de la violència col·lectiva i constitueixen
una amenaça a l’ordre imperial. En exercir
la caritat i el perdó, en prendre partit per
la víctima, en rebutjar la venjança, boico-
42 Crec que és la fal·làcia més usada pel populisme:
“El tu més” o “el tu també”. És a dir, es desacredita el
que diu l’altre perquè se’l considera hipòcrita però no
perquè no tingui raó en la seva argumentació.
43 “Qui tingui el poder de l’espasa o sigui magistrat
d’una ciutat que deixi la feina o se l’expulsi de l’Església.
Si un catecumen o un fidel volen tornar-se soldats que
se’ls expulsi de l’Església, ja que menyspreen a Déu”.
Hipòlit, segle III. Citat per J. Elull, op. cit., pàg. 125.
44 D. Barreto, El desafío nacionalista. El pensamiento
teológico-político de Franz Rosenzberg. Anthropos,
Barcelona, 2018, p. 18.
45 Particularment interessant és l’article d’A
González, “Ser cristiano más allá del sistema. La
perspectiva de las iglesias libres”, Revista Periferia,
2014. La fi del constantinisme polític, que ha
predominat des del segle IV al XX i que té ben poc de
cristià, lluny d’enfonsar els cristians en el pessimisme,
s’hauria de veure com una magnífica oportunitat per
mostrar el veritable rostre del cristianisme.
150