Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
quan respon “vostès ho diuen” 22 davant la
pregunta de si és el rei dels jueus. Però,
¿Quin poder és aquest del que Pilat no
pot escapar? Segons J. Ellul és el diàbo-
los, literalment el divisor. L’Estat i els po-
ders polítics, per més “constitucionals”
que siguin, són el gran factor de divisió
entre els homes ja que estan sotmesos a
Satan, al “fiscal acusador”, a la força que
provoca que els homes s’acusin perma-
nent i recíprocament uns als altres 23 .
Pilat representa l’autoritat i el dret romà.
Un dret tan desenvolupat que, més que
la força militar, és el que permet a l’Im-
peri subsistir 500 anys. Però és justa-
ment aquest dret, del que s’està legí-
timament orgullós, el que és criticat i
ridiculitzat per la narració del judici de
Pilat: per molt elevada que sigui la seva
significació cultural i per justa i neutra
que sigui la seva aplicació, acaba supe-
ditant-se a la política, als interessos
d’una part de la societat jueva, amb un
procurador romà cedint davant de la
multitud i lliurant-li un innocent. Els au-
tors bíblics mantenen la idea que tota
autoritat, per molt bona que sigui, és in-
justa: “Aquí, on rau la justícia, aquí reg-
na la maldat” 24 .
G. Agamben, en una línia propera a J.
Ellul, subratlla que el poder del qual Pilat
no pot escapar és el de l’estat encarnat
22 Mc. 15: 2; Mat. 27:11 J. Ellul, Anarquía y
cristianismo, editorial Jus, México, 2005, p. 89.
23 J. Ellul, Anarquía y cristianismo, op. cit., p. 58
24 Eclesiastès 3,16.
en la llei 25 . En l’escena de Pilat assistim,
segons Agamben, a l’oposició entre judi-
ci i testimoni, llei i fe, sentència i veritat,
com dues vies absolutament heterogè-
nies. El que Jesús proposa no és un nou
poder terrenal, sinó una nova forma de
vida, un poder “destituent” que rebutja la
submissió de la vida humana a la sobira-
nia estatal “constituent”. Jesús, al con-
trari dels Estats, s’oposa a jutjar: “Jo no
jutjo a ningú” 26 . “No jutgeu i no sereu jut-
jats!” 27 . No és només que no accepti re-
partir premis i càstigs, és que no accepta
que les persones siguin “sentenciades”.
Agamben remarca que els que escriuen
els evangelis tenen clara consciència que
en la justícia humana no es dilucida la
veritat. El que compta en una sentència
és la “força d’allò jutjat” i aquesta força
substitueix la veritat, és independent de
que la sentència sigui vertadera o falsa,
justa o injusta 28 .
Com més s’obstina Pilat per deixar lliu-
re Jesús, més difícil li resulta. Al principi,
el prefecte romà tracta d’evitar el judici:
“Emporteu-vos-el vosaltres i jutgeu-lo
25 G. Agamben, Pilato y Jesús, ed. Adriana Hidalgo,
2014. Agamben oposa l’Estat, a les persones i els
pobles. Tots dos són sacrificats a l’Estat. La violència
no és la negació del dret, com sol pensar-se, sinó la
seva fonamentació. L’estat és tant de dret com violent.
I s’imposa tant amb la violència com amb el dret sobre
el simple fluir de la vida del poble.
26 Jn 8, 13-15.
27 Mt 7,1.
28 G. Agamben, Pilato y Jesús, op. cit., p. 50.
146