Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
lic que s’oposa més radicalment a les di-
vinitats sacrificials que l’ateisme modern.
L’ateisme modern no només és incapaç
de revelar els mecanismes mimètics, els
falsos déus que escamotegen la veritat
de la injusta persecució de les víctimes,
sinó que manté tots aquests mecanismes
en una ombra propícia per al seu mante-
niment perpetu 16 .
I per descomptat el cristianisme seria en
la pràctica un ateisme molt més radical
que l’ateisme de Nietzsche que reclama-
ria el retorn al Déu de la violència sagra-
da, Dionís, o el seu equivalent, l’home de
la voluntat de poder: “El cristianisme s’ha
pres tan seriosament l’individu, l’ha plan-
tejat tan bé com un absolut, que no po-
dia ja sacrificar-lo; però l’espècie només
sobreviu mitjançant els sacrificis humans
[...]. La veritable filantropia exigeix el
sacri-
fici pel bé de l’espècie; la veritable filantro-
pia és dura, s’obliga al domini de si ma-
teixa, perquè necessita del sacrifici humà.
I aquesta pseudohumanitat anomenada
cristianisme vol imposar-nos precisament
que no es sacrifiqui a ningú!” 17 .
En definitiva, als evangelis, al revelar el
mecanisme del boc expiatori, rebutjar de
ple la violència i no condemnar les vícti-
mes, trobaríem la clau de tots els fenò-
mens de masses antics i moderns i tant
16 R. Girard, (y otros) El misterio de nuestro mundo.
Op. cit., p . 215 R. Girard, (y otros) El misterio de
nuestro mundo. Op. cit., p . 215.
17 F. Nietzsche, Oeuvres completes. vol. XIV:
Fragments posthumes début 1888-janvier 1889.
Gallimard. París. 1977, pp. 224-225. Citat per R.
Girard en Veo a Satán caer como el relámpago, Ed.,
Anagrama, Barcelona, 2002, p. 206.
dels populismes actuals com dels totali-
tarismes passats 18 .
Aquesta denúncia dels mecanismes mi-
mètics que R. Girard descobreix en els
evangelis poden acostar-se als meca-
nismes autojustificatius que A. González
considera que posa en evidència el cris-
tianisme 19 . En la rivalitat autojustificativa
cadascú busca el favor i la recompensa
dels déus a través del mèrit propi, del
sacrifici personal i de les bones accions,
mentre espera el càstig dels que actuen
injustament. Les religions complirien pre-
cisament la funció de garantir una corres-
pondència entre les nostres accions i els
seus resultats mitjançant algun Déu que
garantiria que finalment tant els “bons”
com els “dolents”, en aquesta vida o en
una altra, tindran el que mereixen.
Aquesta rivalitat autojustificativa compor-
taria una profunda legitimació de tot ordre
social. Per exemple, en la nostra societat
postindustrial i capitalista les persones es
veuen condicionades més que mai a bus-
car la seva justificació en les seves prò-
pies obres, a viure demostrant contínua-
ment el propi valor, i aquelles que arriben
al poder i aconsegueixen “l’èxit” solen
interpretar el seu benestar com un resul-
18 “La definició mimètica dels comportaments
col·lectius continua sent tan vàlida com fa 2000 anys”
R. Girard en Veo a Satán caer como el relámpago, op.
cit., p. 83.
19 A. González, Teología de la praxis evangélica, Sal
Terrae, Santander, 1999, p.192. En l’antropologia de
A. González el vincle social és anterior al mimetisme
i consisteix en l’estructuració dels nostres hàbits
pels altres. I la autojustificació i la garantia d’una
correspondència última entre les meves accions i els
seus resultats és el secret últim de les religions i els
projectes polítics.
144