Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
l’època en què vivim no és si som o no
populistes, sinó en quin grau ho som.
Normalment només som conscients del
populisme dels altres i no del propi: els
populistes, com els nacionalistes, sem-
pre són els altres.
3. La força mimètica del populisme
R. Girard subratlla en la seva antropolo-
gia un mecanisme, el del mimetisme i el
del boc expiatori, que crec que és clau en
el fenomen populista. Podríem resumir la
seva formulació, a risc de simplificació, de
la següent manera: en ser l’home un és-
ser cultural no hi ha gairebé res en el seu
comportament que no sigui après, i atès
que l’aprenentatge es basa en la imitació,
en la repetició del que fa l’altre, el mime-
tisme resulta ser indispensable, però és al
mateix temps summament perillós, ja que
genera rivalitat i conflicte perquè impulsa
a cadascú a apropiar-se del que l’altre vol
o, simplement, a voler ser com l’altre. De
la rivalitat inherent al desig mimètic, al de-
sig del que vol un altre, deriva la inevitabi-
litat de la violència com a fet social. Estem
des de sempre immersos en ella.
Per pal·liar i evitar que la violència destru-
eixi el vincle comunitari, totes les societats
han recorregut a un mateix expedient: el
de les religions sacrificials. Les religions
transformen l’agressivitat indiferenciada
en violència unànime contra una víctima o
grup innocent, un boc expiatori, ocultant
a la vegada, mitjançant un discurs mític
inculpador, aquesta innocència. Aquest
personatge o grup que, sense cap motiu
o per qualsevol motiu, es converteix en
el focus que atreu les ires de tots i rep
la transferència de tots les rancunies, les
rivalitats, les enveges i els desitjos de ven-
jança, compareix com el responsable de
tots els mals que afecten la comunitat.
Mitjançant la seva persecució o sacrifici
s’evita la violència generalitzada i es res-
tableix momentàniament la unanimitat,
l’ordre i la calma mitjançant la convergèn-
cia de tot el grup contra un sol enemic.
R. Girard pensa que la dimensió política
del sistema social està sempre contami-
nada per aquesta lògica implacable del
mimetisme i que comparteix el mateix se-
cret de la religió: el mecanisme violent del
boc expiatori, el sacrifici de víctimes inno-
cents. És més, aquesta violència sacrifi-
cial i col·lectiva contra una víctima o grup
innocent constitueix l’autèntic cor i l’àni-
ma secreta del sagrat 12 i del populisme. I
aquest “secret” del sagrat, tant en la ver-
sió religiosa com en la seva versió política,
compareix en el nucli de tot sistema social
i és el fonament de les seves institucions
(poder polític, justícia, constitucions ...).
De fet, el propi cristianisme ha estat recon-
vertit i viscut com una religió sacrificial. Un
exemple d’aquesta reconversió el trobem
en la reflexió d’Anselm de Cantarbury, un
teòleg del segle XI, que afirma que el sentit
de la mort de Jesús és pagar un deute in-
finit amb Déu (el preu dels nostres pecats),
impagable per a l’ésser humà que és finit.
Aquest deute només és possible saldar-lo
12 R. Girard, La violencia y lo sagrado, Ed.
Anagrama, Barcelona, 2006.
142