Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
poder ser adoptada pel major nombre
possible d’individus i col·lectius.
J. Arcenillas, RedNote
En aquest sentit és difícil dir que el popu-
lisme sigui realment una ideologia, si bé
ha recollit alguns dels elements a dalt ex-
posats des de la seva aparició, a mitjans
del segle XIX a Rússia i als Estats Units i,
sobretot des de la seva expansió, a partir
dels anys posteriors a la gran depressió de
1929, a alguns dels països més desenvo-
lupats, grans i poderosos d’Amèrica Llati-
na, sobre tot a l’Argentina, Brasil i Mèxic.
Efectivament, avui, quan es parla de popu-
lisme, és impossible ignorar a tres cèlebres
líders llatinoamericans: Juan Domingo
Perón, Getulio Vargas i Lázaro Cárdenas.
Sense tenir en compte la seva figura i la
seva obra és impossible comprendre la
política d’aquests tres països durant el se-
gle XX i, en el cas d’Argentina, fins avui.
Si es pregunta què van fer Perón, Vargas
i Cárdenas a la política dels seus respec-
tius països, tampoc hi ha consens. Per
alguns intel·lectuals els líders populistes
van agitar i mobilitzar als sectors més em-
pobrits (a les classes populars) a través
d’un intercanvi “clientelar”: el govern els
oferiria treball, terres, polítiques socials i
habitatge (segons els casos) a canvi de
vots i suport polític. Per altres intel·lectu-
als el populisme va significar la incorpora-
ció dins de l’arena política de cadascun
dels països a grans col·lectius fins ales-
hores exclosos pels règims liberals-oligàr-
quics que hi havia i, per tant, el populisme
va tenir en compte als pobres per primera
vegada a la història d’aquests països.
Òbviament, cadascuna d’aquestes inter-
pretacions suposa una visió radicalment
diferent del fenomen populista. Per la pri-
mera, el populisme és l’origen de tots els
mals que han patit aquests països (i la
resta d’Amèrica Llatina per extensió) des
dels anys 30 del segle XX fins avui, i el
culpabilitzen de tot! D’altra banda, els que
defensen la segona versió creuen que el
populisme va significar una transformació
profunda i radical de la política i la socie-
tat, i defensen que el resultat d’aquestes
mesures va significar una “democratitza-
ció necessària” si bé va preferir incorporar
primer els drets socials que no pas garan-
tir algunes llibertats i drets individuals.
Dit això, cal distingir el populisme dels
anys 30s, 40s i -a molt estirar- 50s, dels
populismes posteriors. El primer cicle de
populisme a Amèrica Llatina es sol qua-
lificar com el de la “primera onada”, en
el qual els líders van impulsar processos
en què es van obrir espais socials i po-
lítics als sectors pobres de la població,
es va crear treball i redistribuir recursos,
es van reconèixer drets socials i es van
126