Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
pocs estadistes que sempre va manifes-
tar la seva devoció pel general Franco.
La crítica ferotge generalitzada contra
els polítics i les institucions parlamentà-
ries tampoc no és cap novetat derivada
de la crisi. L’any 1950 el general Perón ja
afirmava taxativament: “el justicialisme és
essencialment popular. Tot cercle polític
és antipopular i per tant no és justicia-
lista”. Suggereixo al lector que es torni a
posar la mà al cor i evoqui quants cops
he sentit darrerament, tot i que expres-
sat de mil maneres diferents, això que
“tot cercle polític és antipopular”. Moltís-
sims, oi? L’interessant de tot plegat és
ser conscient de l’origen real d’aquestes
idees. Determinar-ne la procedència, sa-
ber quin joc estem jugant, i quin no: heus
aquí la condició de possibilitat per ava-
luar el populisme avui emergent amb un
cert coneixement de causa. Perquè tot el
que acabem de citar no és d’esquerres,
ni progressista, ni emancipador, ni res per
l’estil. Ni tan sols és nou. Tot això deriva
directament del règim autoritari i consti-
tutivament corrupte que va conformar la
identitat del populisme del segle XX.
Hem passat per un pedregar terrible –
el dels pitjors moments de la crisi del
2007/2008– i és molt probable que no
sigui l’últim. El malestar de moltes perso-
nes que de cop i volta van deixar-se de
sentir-se partícips de la classe mitjana, és
visible, evident, i, per damunt de tot, legí-
tim i justificat. Tothom és lliure de creure
en determinades solucions i apostar per
les idees que cregui convenients; però
és una estafa intel·lectual i també un frau
polític, el fet d’ocultar l’origen històric real
de les esmentades idees i solucions que
avui es plantegen com a “noves”. El pro-
blema, en tot cas, no rau en la adjectiva-
ció, sinó a fingir que no sabem com han
acabat sempre aquests plantejaments.
En política hi ha poques coses més con-
traproduents que recórrer la innocència I
fer bandera de la candidesa.
L’allau de desnonaments de fa uns anys,
l’exclusió de persones sense recursos
dels seus barris d’origen, o l’acomoda-
ció raonable dels nous fluxos migratoris,
o l’accés a determinats béns i serveis, i
moltíssimes altres coses, reclamen so-
lucions polítiques que siguin, si més no,
plausibles. Plausibles no vol dir màgiques,
certament.
¿Nova política, vella política?
Voldria acabar amb un referent d’Argen-
tina:
J. Arcenillas, Citizens of Despair
“Aquí está, Hermanas mías, resumida en
la letra apretada de pocos artículos, una
historia larga de luchas, tropiezos y espe-
104