Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
diem que “només” som davant d’un llen-
guatge atractiu, potser ens estem equi-
vocant. Qui sap si la clau de tot plegat és
aquest “només”. En temps de postveri-
tats, ¿a qui l’interessa ja una teoria políti-
ca sigui del tipus que sigui? ¿No és millor
un mem, on podem riure amb la insensa-
ta bona consciència d’estar transgredint?
Heus aquí, al capdavall, l’explicació última
d’una eclosió d’un fenomen, el del popu-
lisme, que alguns jutgen potser amb mas-
sa benevolència.
No ploris per mi Argentina
Els darrers anys s’han produït episodis re-
alment dramàtics amb conseqüències fa-
tals tant a nivell individual com col·lectiu,
relacionats, per exemple, amb el desno-
nament de persones que no havien pogut
fer front a les obligacions que van con-
treure en signar el contracte hipotecari.
Fets com aquest conviden a buscar alter-
natives factibles per a les famílies que es
troben en aquesta situació, però també
activen el ressort implacable de la xerra-
meca populista. És de justícia que la dig-
nitat de les persones vagi sempre davant
de la titularitat d’una propietat o de les es-
tipulacions d’un contracte, però això no
implica que els adults responsables se’ls
hagi de tractar com nens impunes. Quan
passem a aquest nivell, l’anhel d’equitat
que hauria de tenir qualsevol persona de-
cent, així com qualsevol societat estruc-
turada es transformen una altra actitud.
Justícia i justicialisme són coses diferents.
La justícia és un referent ètic universal; el
justicialisme, en canvi, una doctrina po-
lítica concretíssima que va sorgir a l’Ar-
gentina del general Perón. Alguns idearis
aparentment nous que han aparegut com
a resposta emocional la crisi econòmica
són peronisme en estat pur. La ignorància
fa que alguns felicitin el cuiner quan tas-
ten la sopa d’all, convençuts que l’acaba
d’inventar ell; d’altres, fins i tot decideixen
haver descobert un nou Mar quan passen
per la Barceloneta. Llàstima que algunes
coses ja estiguessin inventades i desco-
bertes fa quasi 70 anys. El dia 17 d’oc-
tubre del 1950, per exemple, el general
Juan Domingo Perón va fer públiques les
anomenades 20 veritats dels justicialisme.
Prego al lector que, amb la ma al cor, em
digui com hauria reaccionat si, en comp-
tes de saber-ne ara l’origen, les hagués
llegit fa poc en una pancarta.
“La veritable democràcia és aquella en la
qual el govern fa el que el Poble vol i de-
fensa un sol interès: el del Poble.”
“Com a doctrina econòmica el justicia-
lisme realitza l’economia social posant el
capital al servei de l’economia i aquesta al
servei del Benestar Social.”
“En aquesta terra el millor que tenim és
el poble.”
Tot això sembla tret dels monòlegs tele-
visius d’alguns polítics, periodistes i maî-
tres a pensar que han descobert i assumit
la seva vocació de redemptors populars.
En realitat, aquestes tres frases són un
perfecte resum del que pensava un dels
103