Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
a reduir-la a la seva mínima expressió de
–diguem-ne– retòrica de la gestió d’es-
querres eficient. A més a més, el modes-
tíssim abast de les mesures socials dutes
a terme per Tony Blair fa una dècada va
confirmar que la pragmatització del uto-
pisme no porta ben bé enlloc: ni a la sim-
ple reforma ni al canvi radical.
Sigui com sigui, la tercera via teoritzada
per Giddens i aplicada per Blair va tenir
una dimensió teòrica molt més interes-
sant, que hom pot constatar, per exem-
ple, en una obra del primer publicada el
1999: Runaway World (“Mon desbocat”).
Polemitzava, sense anomenar-los, amb
intel·lectuals conservadors nord-ameri-
cans com Fukuyama i Huntington, així
com amb l’inclassificable economista ja-
ponès Kenichi Ohmae, a quí si que es-
mentava explícitament. Encara que pugui
semblar el contrari, aquell era justament
el Giddens que permetia fer intel·ligibles
més coses sobre els veritables gèrmens
ideològics, els eixos conceptuals de la
tercera via. No hi ha una idea-força cen-
tral, però sí un fil conductor que, pot ser
d’una manera una mica agosarada, po-
dríem resumir així: descartat el marxisme,
l’esquerra ja no és exactament una ideo-
logia política monolítica, sinó només una
actitud alternativa i diferenciada davant
de les incerteses d’un món canviant. És
a dir, no ens podem permetre la frívola in-
genuïtat davant el caràcter inexorable de
la globalització econòmica, per exemple,
però sí que ens està permès de mante-
nir una actitud crítica i vigilant respecte de
les seves traduccions concretes. Aquesta
J. Arcenillas, Citizens of Despair
és l’essència d’una tercera via que no vol
combregar –si se’m permet la transposi-
ció de la literatura la política– ni amb el dir-
ty realism de les apologies al capitalisme
salvatge, ni tampoc amb l’ideari confús i,
d’alguna manera, buit de contingut d’un
determinat altermundisme.
Cal anar a l’arrel del problema, és a dir,
a les patologies localitzades en el mateix
cor de la democràcia representativa. Per
això, Giddens va proposar llavors una
“democratització de la democràcia”. Un
joc de paraules més, una altra gracie-
ta politològica. En tot cas, ara ja reposa
a l’abocador de la història de les idees,
eternament. Si les coses no haguessin
anat d’aquesta manera, però, ¿el populis-
me hauria ensopegat amb una barrera de
contenció? Això, òbviament, resulta molt
difícil de demostrar, tot i que hi ha indicis
que, si més no, conviden a tenir en comp-
te aquesta relació. En tot cas, “la tercera
via” de Giddens constituïa una teoria ar-
ticulada i sòlida mentre que el populisme
és només un llenguatge atractiu, apte per
seduir a les masses que han retornat a
la Història per la inesperada porta de les
xarxes socials i el consum. Ara bé, quan
102