Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
No hi havia –ni hi ha– res d’il·legal ni d’im-
moral a obrir un compte a Panamà, o a
Andorra: el que és il·legal, immoral i re-
provable és evadir impostos, blanquejar
capitals etcètera. En conseqüència, fer
pública una llista com la que comentem
podia resultar lesiu per a moltes persones.
I també podia ser negatiu per a la mateixa
credibilitat del periodisme: d’aquí a tornar
editar paperets voladors –avui en versió
Twitter– en comptes de fer premsa, ràdio
i televisió amb criteri rigorosament profes-
sionals, només hi ha una passa. L’aliança
d’un cert periodisme amb un cert popu-
lisme és tan perillosa com el boicot d’un
cert populisme a una certa premsa de
qualitat, com està passant ara mateix als
Estats Units.
La desaparició de la tercera via i
l’eclosió del populisme
El concepte de “tercera via” que fa 15
anys es va convertir en el gran referent
de l’esquerra europea, ha estat aban-
donat per tots els partits polítics, tant els
vells com els emergents. Ha desaparegut
completament del debat polític.
Tot i que va ser codificada i fins i tot bate-
jada per Anthony Giddens, la idea d’una
via intermèdia entre el capitalisme d’ins-
piració liberal i el socialisme d’inspiració
post- marxista és molt anterior a les te-
oritzacions del filòsof londinenc. El més
recent d’aquests precedents històrics rau
probablement en la noció d’“eurocomu-
nisme”, formulat a finals dels anys 70 so-
bretot en països d’àrea cultura llatina com
ara Itàlia. Ni pels seus plantejaments, ni
pel seu context, la tercera via d’accidents
tenia res a veure amb l’eurocomunisme,
òbviament, però, sí que provenia d’una
mateixa inquietud: la de no confondre el
fracàs del socialisme real amb les idees
de l’esquerra europea (només europea;
el matís és substancial. La Veneçuela
de Maduro, posem per cas, beu d’altres
fonts ideològiques i parteix d’una situació
completament diferent).
Què és –o, més ben dit, què va ser– la
tercera via? Anthony Giddens la definia
com una forma de modernització què vol
dir moltes coses i alhora no significa res.
En realitat, la tercera via sorgeix als anys
90 a partir de la conjunció paradoxal de
dos factors: el descrèdit de la utopia –di-
guem-ne– clàssica (en forma de caiguda
del mur de Berlín) i el descrèdit del prag-
matisme possibilista de la socialdemo-
cràcia europees (en forma de crisi impa-
rable, en aparença irreversible, de l’estat
del benestar). I aquest és justament el
sentit de l’utopian realism de Giddens:
no podem renunciar els referents utòpics
entesos com a fita regulativa –en expres-
sió de Habermas– , però tampoc podem
ignorar que l’economia de mercat s’ha
mostrat fins ara com l’única alternativa
que genera riquesa i, al capdavall, benes-
tar. Ara: ¿aquest utopian realism és una
mera contradicció semàntica o bé consti-
tueix una engrescadora alternativa? A La
societat invisible (2004), Daniel Inneraty
jutjava el concepte amb severitat per què
banalitzava la mateixa noció d’utopia i, de
passada, aprimava la idea de política fins
101