Perifèria. Cristianisme, Postmodernitat, Globalització 6/2019
s’intentava que la distribució fos fàcil, i per
aquesta raó els escrits tenien la mida de
la vuitena part d’un full. Se’ls anomenava
fuilles volantes –fulls volants– perquè, de-
gut a la seva mida, era el mateix vent qui
les expandia. En anglès (flyers) el sentit és
el mateix. El volant de l’ambulatori prové
d’aquí –no pel contingut evidentment sinó
per la seva forma–. I d’aquí també prové
la denominació d’octaveta, que sí que ha
passat a ser sinònim de propaganda polí-
tica tot i referir-se originàriament a la mera
divisió d’un full de paper.
Doncs bé: en constatar la influència so-
cial d’aquests paperets que no deixaven
de ser una forma de premsa popular, Ed-
mund Burke es va referir per primer cop,
l’any 1787, poc abans de la revolució fran-
cesa, al “quart poder”. Bé, en realitat no
va parlar del “quart poder” sinó del “quart
estat” (amb referències als tres estaments
de l’època: el nobiliari, l’eclesiàstic i l’ano-
menat “tercer estat” que englobava la
burgesia i les classes populars). La trans-
formació d’aquest “quart estat” en “quart
poder” prové, en realitat, d’un article de
Balzac publicat el 1840.
La premsa –els mitjans de comunicació
en general– són el quart poder. Quan es
denuncia un poderós que ha perpetrat
una malifeta el que s’està produint, al
cap i a la fi és una confrontació de po-
ders: el quart contra el primer o contra
el que sigui. En tot cas, no estem par-
lant de Robin Hood, sinó de persones
i/o empreses del món de la comunica-
ció que també tenen els seus propis i
legítims interessos tant econòmics com
d’influència política (o ambdues coses
alhora, que és el més habitual).
J. Arcenillas, Citizens of Despair
Des de la perspectiva de la democràcia
liberal, la millor manera d’evitar abusos
no és sobrelegislar, sinó instaurar contra-
pesos com el que representa la premsa.
És evident, però, que això no garanteix
l’equilibri ideal entre els diferents poders:
a tot estirar impedeix que esdevinguin del
tot impunes. ¿Es bo, doncs, que cone-
guem el nom dels desaprensius que no
contribueixen al calaix comú? És més que
bo: és boníssim, i just, i necessari. Però
la pregunta és una altra: ¿és bo que ho
coneguem d’aquesta manera? Aquí la
cosa ja no és tan clara, potser gens, i ens
porta, per raons més que justificades, cap
a l’esfera de l’ètica. De la mateixa manera
que el primer poder –l’executiu– pot co-
metre abusos per la via de la contractació
arbitrària, o el tercer –el judicial– ho pot
fer prevaricant, el quart pot abusar de les
seves atribucions tant en la manera d’ob-
tenir informació com d’expandir-la.
100