Les nostres respiracions ressonaven per sobre de les nostres petjades.
Pas a pas, a poc a poc, mirant cap a tots els racons ens apropàvem a aquell forat. No hi havia paraules. Sí alguna mirada, però paraules cap.
Una volta a l’obertura ens vam mirar, vam engegar les llums i vam recórrer amb la mirada tots els racons.
600 metres de parets ennegrides pel carbó de les màquines antigues, xicotetes estalactites de calç i formigó i, el paviment modern amb el que han confeccionat aquest traçat.
Tot ben estudiat.
Un pas, un altre pas, 10, 100 metres...
El vent llepava les nostres cares, amb la fredor que dona sempre el microclima de les coves.
Un parell de rats penats jugaven pel sostre i llançaven els seus bramits.
400 metres, un parell de llums trencades feien l’estància més fosca encara.
500, 600 metres... i ja estem de nou sota les estrelles.
Al cap d’una xicoteta estona vam començar a divisar la torre de guaita, que continua intemporal, a la vora de la mar, recordant-nos que les nostres costes van ser massa volgudes pels maleïts pirates.
Una volta a la falda de la torreta no vam divisar res. Cap soroll, cap llum, res. Per això, al cap de mitja hora vam decidir tornar a casa un poc desolats.
—Sembla que tot ha sigut un somni.
—Podria haver sigut qualsevol altra cosa.
Aquella nit vaig dormir com un tronc, tots aquells malsons havien marxat ben lluny.
De matí, noves notícies.
Sense que nosaltres haguérem dit res, de sobte, pel poble corrien rumors de fantasmes.
La notícia corria com la pólvora per tots els forns de pa, per totes les tendes i per tots els carrers. Inclús al Facebook es va crear el grup de “Jo també he vist un fantasma pels carrers d’Orpesa”.
Uns havien vist alguna cosa per la Torre del Rei, altres per les pistes de pàdel, en Morro de Gos o a la Conxa.
En aquell moment vam maldir el moment al que vam decidir callar-nos, en lloc de fer-nos amb la primícia de la notícia.
Al cap d’unes hores, els de Canal 9, el Mediterraneo, el Levante i, fins i tot, els de “España directo” pul·lulaven per la nostra localitat, però era tard, ja no era el moment de dir que l’havíem vist els primers, ja ningú no ens creuria.