—Andreu, has vist el mateix que jo?
—Sí, sí, sí ho he vist... buf! Què ha sigut això?
—No ho sé, però no tinc massa ganes de saber-ho.
Ja a casa, no podia deixar de pensar en allò que havia vist. Aquella llum, aquells draps flotant per l’aire, aquell crit esgarrifós...
Jo no soc de creure en coses paranormals, però... ho havia vist amb els meus ulls, no m’ho havia contat ningú.
El dia següent Sergi va vindre a buscar-me a casa, tenia els ulls vidriosos i bosses als ulls. Semblava que no havia dormit massa, per l’impacte o pel rum-rum de tota la nit. A la seua mà duia un llibre molt prim, amb el seu llom roig desgastat pel pas del temps. No obstant, el vaig reconèixer de seguida, era el “Bosquejo Histórico de Oropesa de Mar”, eixe llibre que tot bon orpesí té a algun dels prestatges de la seua casa i que normalment ha llegit un parell de voltes, en qualsevol de les seues edicions.
Una volta dins de casa, asseguts a l’espera d’un café, va començar a fullejar aquell exemplar fins topar amb la fulla que estava buscant.
Llavors em va contar un vell relat, al qual es parla d’una dona que va ser expulsada de la localitat d’Orpesa, d’una bruixa que va ser repudiada per tots i va acabar passant els seus dies a la torre colomera que corona el petit turó del que ara es coneix com la Renegà.
—La Renegà?
—Sí Andreu, sí, la Renegà.
—Vols dir que hem vist el fantasma de la bruixa?
—Tu vas veure alguna altra cosa...
Aquella mateixa vesprada, quan la llum del dia començà a perdre intensitat, ens vam enfilar pels carrers del Quarts cap a l’entrador de la Via Verda.
Quan caminàvem en direcció al túnel vam sentir un fred bestial. El pont semblava cruixir a cada pas, el campaneig dels vaixells era més fort al resguard del port i un soroll ens va fer saltar.
—Sergi, a la dreta!
Llavors, va apuntar amb la seua llanterna de lets, però prompte se’ns va anar l’esglai, en adonar-nos que un graciós conillet ens observava atònit des d’una petita lloma. Des d’aquell instant, no vam tornar a apagar les llums.