Era de vesprada, una gèlida vesprada d’hivern. Una d’eixes que enfosqueixen a l’hora de berenar. Feia fred i jo passejava, venia recorrent la Via Verda, la que han obert entre Orpesa i Benicàssim. Acabava de passar el Pont de Ferro, i sols se sentia el campaneig dels vaixells que es movien en calma al port esportiu. Sergi venia a la meua vora i xerràvem i xerràvem com si poguérem resoldre tots els problemes del món.
—Andreu, tu has sentit el mateix què jo?
Jo el vaig mirar amb estranyesa, perquè jo no havia escoltat res.
Tots dos ens vam aturar i vam mirar cap al túnel que du a la Renegà, aquell racó de la vila que ara estava més prop que mai. Vam para l’orella i no ens vam dir res més. Miràvem i miràvem cap aquell gran forat, que traspassava una muntanya amb més de 600 metres de longitud. A poc a poc i amb una gèlida suor recorrent la nostra esquena, ens vam anar arrimant cap a la seua entrada.
Una volta a la porta, vam encendre les llums del sostre des del seu botó i en aquell moment vam sentir un crit que ens va glaçar la sang, mentre alguna cosa creuà la via per l’obertura contrària.
Jo també he vist un fantasma pels carrers d'Orpesa
(Fran Garcia)