La notícia, tal com va arribar va marxar i al cap dels dies el poble tornava a la normalitat.
Iker ens dedicava uns instants al seu programa de “Cuarto Milenio” però sense donar massa veracitat a la nostra història.
Va ser llavors, al cap d’un mes, quan passejant de nit, pel casc antic vaig tornar a veure una llum estranya.
No hi hagué cap crit, l’aire és va deturar i el món és va parar de colp.
Ella estava davant de mi, contra el mur de l’antic ajuntament.
Plorava.
—Per què plores?
—Sóc la Renegà!
—Ja ho sé, però no sé per què plores?
—Perquè la gent sempre ha fugit de mi. Primer quan em van enviar lluny de la vila, ara perquè em tenen por... ja no puc més.
Llavors, vam estar xerrant una llarga estona i em va contar que als hiverns es trobava molt sola i ara, que s’havia acostumat a la gent gracies al tràfec de la Via Verda, els hiverns se li feien molt llargs.
A més a més, ara tenia tan prop la vila, que li costava molt no tornar.
Sé que no em creureu, però la Dama de la Renegà està vivint a una casa abandonada entre la galeria d’art i el taller de pintura. Una casa que no té ni portes ni finestres, però que ha suportat dignament el pas del temps.
Sé que em prendreu per boig, però totes les nits que puc vaig amb el meu gos a casa seua i allà em relata històries perdudes de la nostra localitat i gràcies a ella, en poc de temps, vos podré sorprendre amb noves històries.
També heu de tindre clar que Sergi no sap res i els rumors han desaparegut de la vila. Tal volta siga millor així.
Fran García (2009)