A finals dels anys 60, la barreja de tots aquests estils( els pròpiament jamaicans— amb gran influència africana i europea— i els més moderns que venien de Nordamèrica) fan néixer el reggae que té en comú amb el mento, l’ ska i el rocksteady la presència del contratemps com a element característic. Els primers temes de reggae es van gravar als anys 1967 i 1968.
El reggae és més lent que l’ ska( manté el ritme pausat del rocksteady), però s’ allibera d’ algunes influències nordamericanes del Rock & Roll, recupera el so de la percussió més tradicional, incorpora l’ orgue Hammond( amb el seu vibrat característic de la música Gospel) i els instruments de vent( trompeta, trombó i saxo), i dóna molta importància a les lletres. El que no perd en cap moment és la seva capacitat de fer ballar i d’ implicar el públic en els concerts fent-lo corejar les lletres.
Els rastafaris Anys més tard, ja cap a finals dels anys 70, amb el reggae absolutament consolidat com a música popular jamaicana, moltes cançons van començar a parlar de la religió rastafari, que havia tingut una gran implantació i desenvolupament justament en aquella època a l’ illa de Jamaica. Per aquest motiu, molta gent considera el reggae com a música rastafari, però més aviat va ser al revés: primer va ser la música i després la utilització que en van fer els cantants jamaicans com a forma d’ expressió des de la religió rastafari. Bob Marley n’ és un bon exemple: va començar fent ska, música ballable i festiva, després va instal · lar-se en el reggae amb lletres sobre l’ amor, la natura i la gent, i poc a poc va anar fent lletres més reivindicatives sobre les desigualtats socials, la política i el drets de les persones i, finalment, va dedicar les lletres gairebé de forma exclusiva a difondre els principis de la religió rastafari: la idea que tots som germans, el respecte a l’ entorn, a la natura, els valors de la pau i la paraula de Déu, els rituals rastafaris( com el pentinat tradicional de les rastes o el fet de fumar marihuana en col · lectivitat).