c) El seu caràcter festiu i ballable, i que convida el públic a participar cantant amb fragments tipus pregunta-resposta.
EXEMPLE
Aquestes tres característiques són molt evidents al tema Get Up Stand Up de Bob Marley, en la següent versió en directe:
https:// www. youtube. com / watch? v = F69PBQ4ZyNw( es pot localitzar el video al cercador de youtube per“ Bob Marley Get Up 1980”)
1) Després d’ un breu discurs del cantant, la percussió fa un característic toc sobre la caixa( 0’ 22”) i comença la cançó, primer amb una introducció instrumental, i tot seguit les paraules“ Get Up Stand Up” que coincideixen amb el primer contratemps de la guitarra( 0’ 37”) que marcarà aquest ritme durant tota la cançó. 2) La lletra( que apareix a la descripció del video) convida la gent a moure’ s pels seus drets:“ Aixeca’ t, posa’ t dret: defensa els teus drets; no renuncïis a la lluita”. 3) Hi ha fragments participatius de pregunta-resposta amb el públic( 4’ 15”; 5’ 51”) i les imatges mostren el públic ballant.
L’ imperi del contratemps La música popular jamaicana amb més èxit als anys 50 era el mento, un estil amb una base rítmica d’ origen africà molt potent i influències de ritmes caribenys. Però la música que arribava dels Estats Units també ho feia amb força, i gràcies a estils com el Jazz, el Rhythm and blues i el primer Rock and Roll, a Jamaica es va desenvolupar l’ ska i, ja als anys 60 i incorporant també la influència del Twist, un altre gènere: el rocksteady. Tots aquests estils es basen en el contratemps( offbeat), és a dir, en marcar de forma evident( amb la percussió, la guitarra rítmica o el teclat) els temps febles del compàs.