32
1 . En la forma sonata . 2 . Del tipus andante ( més tranquil ). 3 . Minuet o scherzo . 4 . Final viu i conclusiu
Aquesta estructura formal de la simfonia és similar a la de moltes sonates instrumentals i en la majoria de peces per a formacions de cambra ( trios , quartets , quintets , etc .) El concert sol tenir tres moviments semblants al primer , segon i quart moviments de la simfonia , per bé que el particular diàleg entre solista i orquestra imposa els seus propis procediments formals .
Al segle XX continua produint-se aquesta evolució , tot i que d ’ una manera encara més extrema conviuen innovació i conservació del que ja existeix . Destaquen l ’ arribada de l ’ atonalitat , que trenca amb segles de tradició tonal , el dodecafonisme i molts altres moviments renovadors del llenguatge musical .
D ’ altra banda , la música per a orquestra adquireix un paper molt important en les bandes sonores del cinema , i assistim a tota mena de mestissatges entre estils i tipus de formacions instrumentals . El jazz , la música lleugera , la música electrònica , etc . arriben a formar part del món orquestral . Aquesta gran eina de fer música que és l ’ orquestra continua tenint un protagonisme especial dins la nostra cultura .
Els compositors i la música per a orquestra
Compondre és formar un tot reunint o combinant diversos elements , parts o ingredients ; i això és el que fa un compositor reunint o combinant elements musicals . La música sempre ha format part de la cultura , però en la nostra cultura concreta han estat els compositors els qui han creat aquestes grans estructures musicals que són les simfonies , les suites , els concerts o els poemes simfònics .
Compondre per a orquestra exigeix una capacitat i una preparació concretes . Les composicions orquestrals acostumen a ser llargues i requereixen un bon coneixement de les possibilitats tècniques i expressives de l ’ orquestra .
Beethoven és el gran exemple del primer compositor lliure , independent i al servei de les seves idees ; de l ’ individu que expressa el que pensa amb més llibertat . Tot i així , el compositor que ha de viure del favor d ’ un aristòcrata o de l ’ acceptació del públic ha de buscar sempre l ’ equilibri entre la seva pròpia satisfacció i l ’ afany de gratificació dels altres .
L ’ art de la interpretació musical i el virtuosisme
Interpretar vol dir donar a una cosa una significació determinada . L ’ intèrpret fa que la música soni , ja que , a diferència de les arts plàstiques , la música necessita un agent transmissor per poder existir . Caldria diferenciar la paraula interpretar de tocar o executar , mots que tenen un sentit més mecànic .
L ’ acte interpretatiu és un acte creatiu que tradueix una música escrita en sons plens de significat . Aquest acte generalment va més enllà d ’ una simple traducció de grafies en sons , ja que l ’ intèrpret s ’ expressa a partir de la comprensió de l ’ obra . I ho fa condicionat per la seva manera de ser i per la seva educació musical , fruit d ’ un context sociocultural . El virtuós es pot definir com algú especialment destre en una tècnica determinada . I en la música hi ha hagut i hi ha intèrprets amb una habilitat extraordinària en la tècnica instrumental .
Durant el Romanticisme era habitual que una obra per a solista mostrés importants dificultats tècniques que servissin per al lluïment dels solistes . Sovint aquest virtuosisme buscava enlluernar ,
Dossier pedagògic : Clàssicament joves