33
però en altres casos , com els concerts per a piano de Schumann o Brahms , la dificultat tècnica era elevada però fugia de l ’ acrobàcia .
El director
És possible que l ’ existència d ’ un músic que es responsabilitza de la direcció d ’ un grup instrumental hagi estat un fet habitual al llarg de la història , com es pot observar ja en algunes pintures antigues . És evident que cal unificar la interpretació col · lectiva , com també cal aconseguir que tots els músics comencin i acabin alhora . Una altra qüestió és la manera de donar les indicacions : sigui amb la mà o amb un bastó . Independentment del mitjà emprat , el més important és que les ordres siguin visuals i no sonores , perquè altres sons no interfereixin en l ’ execució musical .
Des del Barroc era habitual que el compositor , el mestre de capella o el responsable musical fes indicacions tocant l ’ acompanyament corresponent des de l ’ orgue , el clavecí o , més endavant , el piano . En determinats casos era el primer violí el qui , amb gestos corporals o amb l ’ arquet , feia les indicacions ; això encara ho podem veure en algunes orquestres petites .
Els grans directors professionals apareixen a la segona meitat del segle XIX . Tot i que hi havia compositors com ara Mahler o Strauss que dirigien , o directors que componien , es crea la figura del director com a responsable de la interpretació d ’ una orquestra , i la seva formació ha de ser molt completa .
En els gestos del director podem reconèixer , per exemple , indicacions sobre el tempo , els accents , les dinàmiques o el caràcter . I , quan parlem de gestos , ens referim al moviment de mans i braços , però també a la mirada , a l ’ expressió de la cara , al moviment de tot el cos . A través d ’ aquests gestos podem arribar a « veure » la música . La seva feina es comprèn especialment en els assaigs , on , també amb indicacions verbals , va aconseguint que l ’ orquestra executi la versió de l ’ obra . Un aspecte previ imprescindible és que el director ha de tenir una audició interna de l ’ obra tan bona com la que va tenir el compositor en el moment de compondre-la .
Un director ha de conèixer bé l ’ obra , l ’ autor , la seva època etc ., i també les característiques de cada instrument de l ’ orquestra . Podem dir que el director « toca » un instrument , l ’ orquestra , que és un organisme viu , i per tant , cal que conegui bé aquest organisme per arribar a donar les pautes adequades per obtenir una bona interpretació . I , com que l ’ orquestra està formada per músics experimentats , sovint d ’ una gran categoria , un bon director també ha de saber respectar-los .
Al costat del director cal parlar del concertino , que és el primer violí i que té un paper fonamental . En determinades qüestions és com un sotsdirector .
* Si voleu ampliar la informació sobre la formació orquestral , podeu descarregar-vos el dossier pedagògic de l ’ activitat Assaigs amb l ’ OBC aquí :
* L ’ autor d ’ aquest apartat “ Més sobre ... l ’ orquestra ” és Pere Godall i va aparèixer publicat al col · leccionable Sèrie Iniciació , Consorci de l ’ Auditori i l ’ Orquestra , 2003 .
Dossier pedagògic : Clàssicament joves